En record als informadors a qui van fer callar per força

Des de la UNESCO demanen que s'acabi amb la impunitat que sovint va lligada a aquests crims. Així mateix, tot i que moltes de les víctimes van morir al seu propi país (normalment amb alta taxa de criminalitat o corrupció), observen que cada vegada es produeixen més assassinats de periodistes en països que no estan immersos en cap conflicte bèl·lic. De fet, la majoria de les víctimes no són dels anomenats ‘reporters de guerra’, sinó que es tracta de periodistes locals. És obvi que la situació que es dibuixa representa una seriosa amenaça per a la llibertat d'expressió i que debilita enormement la capacitat del professional per assolir allò que s'espera de la seva feina: la recerca de la veritat. No és estrany que en un elevat nombre de casos (els dos darrers anys, per sobre del 80%) fossin comesos per aquelles persones a qui els ‘molestava’ que una determinada informació sortís a la llum pública. No els agrada que algú descobreixi o sàpiga la veritat; i encara menys que la difongui. I ho arreglen fent callar aquestes veus. El mateix però més cru i menys poètic, no fos que s'oblidés la magnitud de la solució que troben: assassinen els periodistes. Entre els països que apareixen al trist llistat de l'any passat hi ha les Filipines, Somàlia, l'Iraq, el Pakistan, Rússia, Mèxic, l'Afganistan i Sri Lanka. En algunes zones es fan més evidents les dificultats per treballar amb què topen dia sí dia també; però això no vol dir que en molts altres llocs no es produeixi una situació idèntica, encara que sigui en una menor escala.

La millor protecció per als professionals de la informació dependria en molts casos d'una ferma i decidida voluntat política de tots els estats per dur davant la justícia tots i cada un dels assassins de periodistes; però no sempre és així, lamentablement. Ni molt menys. Un informe de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura critica que la impunitat sol impedir el treball de la justícia, de manera que si no s'aconsegueix frenar o fins erradicar del tot aquesta tendència, els periodistes seguiran sent objectius fàcils.

Des de la UNESCO es fa èmfasi, també, en la necessitat que cessin d'una vegada per totes (del tot i a tot arreu) les múltiples amenaces contra els professionals dels mitjans de comunicació que avui encara es produeixen d'una manera reiterada i vergonyosa. Parteixen de la base, a més, que aquest és un pas essencial per aconseguir la consegüent protecció del dret de la ciutadania a rebre una informació fiable, obtinguda sense cap mena de coacció ni condicionant, i sense que els periodistes hagin de témer per la seva seguretat a l'hora de fer-la pública. Perquè a les cent trenta-dues morts (dades de l'Institut Internacional per a la Seguretat de la Premsa) encara caldria sumar-hi agressions, empresonaments, detencions, per no parlar ja de la censura que afecta nombrosos països (multiplicada els darrers anys amb el naixement del periodisme virtual, a Internet). El missatge optimista ens ve del Comitè per a la Protecció dels Periodistes, que observa que en molts països, en termes generals i gràcies a la insistència de la comunitat internacional, la pressió sobre els periodistes ha disminuït.

Als qui ja no hi són no podem tornar-los la vida. Poca cosa podem fer, en aquest sentit. Però sí un gest en la seva memòria: coincidint amb la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa podem guardar un minut de silenci a totes les sales de redacció del món per recordar-los. Us hi sumeu?

Oriol Solà i Prat