El redescobriment dels igualadins morts pels nazis

Ells es deien Jesús Cano Cano, Josep Fàbregas i Pons, Joaquim Gil i Abella, Agustí Gomis i Valls, Ginés González Ginés, Celestino Moreno Zamora, Ginés Moreno Zamora, Emili Ribera i Casellas, Miquel Tirado Franco i Salvador Vidal i Claramunt. Almenys quatre anoiencs més van deixar la vida als camps de la mort del Reich: Miquel Call i Planas, Domènec Ferrer i Torrents, Miquel Rovira i Isart, Simó Saumell i Tort.

En total, els investigadors han identificat els darrers anys la presència d’una vintena d’anoiencs als camps de treball i mort nazis. L’escriptor i historiador Antoni Dalmau, conjuntament amb l’Ajuntament d’Igualada, ha impulsat el reconeixement a les figures dels deu igualadins que van perdre la vida als ‘lager’ on van ser destinats els republicans que fugien de la guerra d’Espanya. 

Els seus noms estan inscrits en unes petites llambordes que s’han col·locat al terra de la plaça. Hi apareix la data de naixement i la de la mort, a Mauthausen, Hartheim o Gusen, els camps on la majoria dels republicans van ser enviats.

Els seus orígens, edats i les adscripcions ideològiques eren diferents, però els va unir la seva pertinença al bàndol republicà i la dissort de ser desplaçats a França on fugint de la repressió franquista van acabar a les mans d’una altra dictadura, la del Tercer Reich, de la qual no es van poder escapar.

Les imatges de l’èxode republicà no són tan diferents de les que veiem arrel del conflicte a Síria. Aquell 1939 van ser unes 400.000 persones. Moltes d’elles van ser internades en camps de detenció per part de les autoritats franceses.

En aquest exili hi havia centenars d’anoiencs, la majoria homes i en edat de combatre. En esclatar la Segona Guerra Mundial, molts es van oferir com a combatents o com a treballadors per contribuir a la construcció de les defenses contra l’exèrcit nazi. Amb la derrota francesa, el juny del 1940, els alemanys van fer desenes de milers de presoners britànics, francesos i republicans espanyols i catalans.

“Apàtrides”

El tractament que se’ls donava era seguint el marc de la convenció de Ginebra -els nazis van ser extremadament més cruels amb els presoners polonesos i russos-, però tot va canviar de mig a mig quan el propi govern franquista va negociar amb els alemanys la sort d’aquests presos. Van acordar amb els nazis que els 10.000 republicans fossin destinats als camps de treball i mort. Es van desentendre d’ells considerant-los “apàtrides”. La majoria van morir. A Mauthausen, només, es calcula que uns 1.435 catalans.

Una descoberta amarga

Les dades que s’han recopilat i recuperat dels anoiencs als camps nazis revelen que tots aquells que van morir ho van fer en el primer o el segon any després que fossin internats. A partir del 1942-43, de fet, la mancança de mà d’obra va fer que tots els homes capturats que eren als camps de treball visquessin en unes condicions menys severes dins la crueltat.

Les seves famílies, però, feia molt temps que desconeixien què se n’havia fet, d’ells. Constantino, un dels néts de Jesús Cano, explica que “allò que tenim d’ell és una carta que va enviar a la meva àvia al 31 de desembre de 1938 en què pregunta pel seu fill (el meu pare), pels seus germans que també eren a la guerra -un d’ells a l’Ebre- i sobre els bombardejos feixistes que havia patit Igualada”.

Comenta que “l’àvia i el pare sabien que el meu avi va morir a la guerra lluitant pel bàndol republicà però ni on ni quan”. Va ser l’any 1960 segons va explicar el seu pare “que va arribar una carta per a l’àvia de la Creu roja Internacional de Suïssa en la qual posava que el meu avi va ser deportat a Mauthausen i va morir a Gusen al 8 de desembre de 1941 però no posava les causes de la seva mort o assassinat”.

La família, amb l’ajut d’investigadors, ha anat reconstruint la història de Jesús Cano. Va viure només 24 anys, però “va ser una vivència intensa, plena de dificultats”. Abans de ser enviat a Mauthausen va estar al camp d’Agde a França i — sense aclarir el seu grau de participació en l’exèrcit francès— va anar al camp de presoners Front-Stalag 142 a Besançon amb el número de presoner 2.491. “No sabem quant temps va estar en aquests indrets” explica Constantino.  “Després d’aquí va ser traslladat a un altre Stalag anomenat XI-A Altengrabow”, a Magdeburg, al nord d’Alemanya.

Va arribar a Mauthausen el 26 d’abril de 1941 “juntament amb 469 persones més i per desgràcia va morir el 8 de desembre de 1941 a Gusen, el mateix dia que els japonesos van bombardejar Pearl Harbor”. Constantino afegeix que “fa anys vaig anar a visitar aquest camp i sembla mentida que l’ésser humà pugui arribar a poder fer aquestes atrocitats”. La família es mostra “molt agraïda amb l’homenatge que va fer l’Ajuntament d’Igualada el 26 de gener, molt emotiu i molt merescut a aquestes persones que van lluitar per la llibertat i per la democràcia. Persones que durant molts anys han estat oblidades”.

Viure el dolor en silenci

De les deu víctimes igualadines, tres havien tingut una vinculació política o sindical segons els registres. Les causes del seu internament, però, són haver estat vinculats a l’exèrcit francès o a unitats de treball. Quatre de les víctimes van néixer fora de Catalunya. Una d’elles, Miquel Tirado, havia estat membre de les patrulles de control. Tirado, nascut el 1898, era blanquer. Cap dels néts, sabia que hagués format part de les patrulles de control d’Igualada. “Per a tots ha estat una sorpresa” confessen. Malgrat els orígens aragonesos, Tirado era un fervent republicà i catalanista.

El pas del seu pare pels camps nazis no va ser conegut fins molt més tard pels dos fills de Tirado. La família assenyala que “els seus fills no en parlaven mai, perquè sentien una profunda tristesa quan ho intentaven”. Primer se’ls havia explicat que el seu pare havia anat a França a treballar i “enviar-los diners”.

La filla de Miquel Tirado, de 15 anys, va recordar durant anys el darrer comiat a la plaça de la Creu, el dia que va marxar, “junt amb molts altres”. Van tenir correspondència, encara que molt poca, durant quasi dos anys.  La darrera carta que van enviar a l’avi, “a la qual  van adjuntar la fotografia de la seva filla fent la comunió, els la van retornar uns mesos després i no en van saber res més fins al cap de molts anys”.

Miquel Tirado va deixar dos orfes, que “tot i que no van patir mai cap mena de discriminació” per la filiació republicana del pare, van haver de treballar moltíssim per suplir el sou del pare i la malaltia de la mare. “Respiraven ràbia contra Franco” asseguren els seus descendents “el feien responsable de la mort del seu pare”.

"Les deu llambordes"

SUSANNA CARPI

Família de Miquel Tirado, mort el 1941 a Gusen

No hi ha paraules per descriure l’horror. Per molt que ens esforcem a posar-hi mots, només podrem copsar una ínfima part del que representa la barbàrie que significa matar-se els uns als altres.

Talment això és el que són les guerres: un monstre que  mata,  destrueix i aniquila en nom de creences o interessos, i l’odi sempre és el fil conductor.

Sempre hi haurà qui vegi en els vencedors els innocents i en els vençuts, els culpables o a l’inrevés. Tot depèn de quin costat s’hagi decantat la balança, i de quina sigui la seva lluita o els seus ideals, però el cert, és que les  petjades que deixen el dolor i l’odi, no desapareixen tan fàcilment en cap de les parts implicades.

Potser per això, per les empremtes que deixa l’oblit cap als no reconeguts, les famílies dels deportats i assassinats als camps de concentració nazis, trobem de vital importància les 10 llambordes que reposen a la plaça de l’Ajuntament de la nostra ciutat i el seu simbolisme, i per tant, donem les gràcies a tothom qui ho ha fet possible.

Cada una d’elles porta un nom i al darrere de cadascuna hi ha una vida i una història. I és la història, junt amb el record, les eines que tenim per no oblidar, però també per fer memòria, del que significa no tancar les ferides si no som capaços de perdonar, ja que no fer-ho, significa seguir alimentant el gran monstre.

Només són 10, però en podrien ser milions; perquè aquesta és la xifra de vides que s’han perdut al llarg de la història per culpa dels conflictes armats i de la bogeria col·lectiva que els fa créixer.

Donem-li doncs, un homenatge més extensiu a aquestes llambordes. Siguem capaços de veure en cadascuna d’elles, totes les persones que van morir, i segueixen morint, en guerres cruels i absurdes, i per què no, també als seus botxins, titelles de l’odi al cap i a la fi.

Només així, des del perdó, i decididament a favor de la pau, podrem canviar el destí del món.