Les residències recuperen el pols i fan balanç: "ens vam trobar molt sols davant l'emergència"

L'afectació a les residències de gent gran ha estat un dels factors diferencials que han provocat l'alta taxa de mortalitat del coronavirus. Després d'un primer mes i mig molt dur, a partir del mes de maig, gràcies a l'esforç del personal i els recursos finalment aportats per les administracions es va poder estabilitzar la situació i es va reduir al mínim tant la xifra de nous positius com de víctimes. Només amb les persones que han mort la residència Pare Vilaseca, l'AMMA de Vilanova o la residència Consorts Guasch les primeres vuit setmanes de pandèmia (tot i que no tots els casos s'han pogut verificar com a COVID19), s'iguala la xifra de víctimes de COVID19 a l'Hospital d'Igualada. En aquest centre van ser 118 fins aquest dimecres. En el moment de fer balanç, el testimoni de persones com Jordi Ferrer, gerent del Consorci Sociosanitari de l'Anoia, exposa la duresa dels moments àlgids del brot a la residència Pare Vilaseca: "ens vam trobar molt sols davant l'emergència."

Ferrer indica que els primers moments haurien necessitat més suport per part de l'administració de la Generalitat: "quan ets un dels focus del virus, com han estat les residències, vius l'emergència des dels màxims límits personals i laborals." Comenta que "hem precisat d'una reorganització interna molt gran. Vivíem hora a hora, crisi a crisi, necessitat a necessitat, problema a problema, per cada situació que apareixia, buscàvem totes les opcions possibles."

"Hem perdut residents i les seves famílies no els han pogut acompanyar com caldria"

El factor humà, l'allunyament d'aquestes persones de la seva gent, és un dels fets que més lamenta la direcció del Consorci. "El més dur ha estat la pèrdua de molts residents, que les seves famílies no han pogut acompanyar com caldria en el final de vida, a causa de la limitació de les visites" assenyala, així com "la mort d'una de les nostres treballadores. I el millor, la resposta dels nostres professionals que han lluitat i segueixen lluitant contra aquest virus, els missatges de suport de molts familiars, i la solidaritat i ajuda que hem rebut de particulars, empreses, entitats i institucions locals."

El responsable del CSSI comenta que "en la jerarquia establerta, les residències estaven sota la conselleria d'Afers Socials. Vam fer demandes d'equips de protecció i testos al departament de Salut. Ens vam trobar molt sols davant l'emergència. El confinament perimetral i ser un dels brots de la pandèmia hauria requerit una pla de xoc específic tal com es va reclamar per escrit i per totes les vies. Preveient els problemes d'abastiment, ens vam anticipar i vam crear un grup de treball de compra d'EPIs amb l'Ajuntament d'Igualada i l'Hospital d'Igualada, i que sumat a les múltiples donacions que hem rebut de particulars, empreses, entitats i institucions locals, han permès que els nostres treballadors disposessin d'EPIs en tot moment." Amb tot, "en certs moments hem patit, ja que estàvem a punt d'esgotar les bates, mascaretes, guants o algun producte de desinfecció, però hem pogut solucionar-ho."

Els primers casos a la Residència Pare Vilaseca

Expliquen que "no sabem amb exactitud com va arribar el virus a la residència. Un dels nostres residents havia estat ingressat a l'Hospital d'Igualada i va tornar a la residència el dia 9 de març. Tot i que no sabíem si podia tenir el virus, vam mantenir-lo aïllat, i posteriorment va tenir simptomatologia COVID19 i va acabar morint." La primera defunció a la residència d'una persona amb símptomes compatibles amb la COVID19 es va produir el 19 de març, però en aquells moments "no ens facilitaven tests per poder comprovar si era un cas positiu." De fet, de les primeres 16 defuncions de residents amb símptomes compatibles amb la COVID19, a tan sols una d'aquestes persones se li va fer prova, que va donar positiu.

Ferrer agraeix el suport dels metges i infermeres d'atenció primària, "però en certs moments ens vam sentir mancats d'eines i recursos per afrontar la situació. Cada dia que passava anàvem a contratemps. La visita de la Consellera de Salut ens va permetre explicar totes les mancances, però ja feia més de quatre setmanes que érem a primera línia, amb una situació de màxima emergència de la pandèmia. Caldrà fer un exercici molt important de revisar com s'han fet les coses, per poder repensar el sistema de protecció de la gent gran del nostre país."

Ara, amb la pandèmia sota control, Jordi Ferrer mira enrere: "en el dia a dia en una residència els avis i àvies acaben sent com una família, i la veritat és que ha estat un cop molt dur, tant per les famílies, els residents, com pel personal, a qui cal agrair la seva màxima professionalitat i atenció. Hem tingut 19 defuncions de residents amb símptomes compatibles amb la COVID i 24 defuncions de residents amb COVID positiu confirmat, així com la defunció d'una treballadora, i això ens ha portat a fer un procés de dol molt gran, alhora que una reformulació dels protocols interns per seguir millorant en tot moment l'atenció als residents i a les seves famílies."

Capellades i Vilanova respiren

El focus que ha causat més pèrdues humanes en una residència a l'Anoia és el de Vilanova, a la residència AMMA. Dels 160 residents que hi havia a principis de març, al llarg dels dos primers mesos de pandèmia en van morir 56, tot i que no totes aquestes persones van resultar positives per COVID19. De fet, a partir del 21 d'abril no han constat defuncions que hagin estat positiu per la pandèmia.

També des de mitjan abril, la residència Fundació Consorts Guasch va aconseguir frenar el coronavirus al seu centre. Ara, hi ha 52 residents (cinc dels quals estan a domicili) i no hi ha cap positiu ni cap aïllat per COVID19. Durant la fase més virulenta de la pandèmia, almenys una quinzena de persones hi van morir havent donat positiu per COVID19. Des de finals d'abril, de fet, no hi ha hagut cap cas, ni cap persona aïllada.

En un dels testimonis que ha donat a conèixer la direcció de la residència capelladina al facebook, una treballadora de Vilafranca, Jèssica Cambón, explica que en el moment més cruent de la pandèmia: "tot i que la mort forma part de la nostra professió, aquells comiats van ser verdaderament difícils. El sentiment que compartia amb les famílies de no poder acompanyar, de no poder donar-li la mà, de no acomiadar-se tal com la persona hagués volgut, és dur, molt dur." Jordi Ferrer conclou que "és una etapa de la història de la residència que no oblidarem mai, però que ha de servir perquè en el futur siguem encara millors, preparats per donar l'atenció i protecció que la gent gran es mereix. Un repte que entomem."