Ens robaran els pantalons

Alguns asseguren que amb més mà dura podria reduir-se un problema que sembla ja etern. Que la hipotètica tolerància i permissivitat de la legislació actual tingui a veure, menys o més, amb la reincidència d'alguns individus pot ser motiu d'anàlisi i discussió. Però la realitat ens diu (i ens recorda sovint) que s'han format bandes de delinqüents que, de forma organitzada, actuen indiscriminadament i sense escrúpols. N'han fet una forma de vida. Sol ser l'especialitat d'aquells qui, sense suar massa i esquivant una jornada laboral similar a la de la majoria dels mortals, volen treure un ràpid benefici del treball que ja han fet abans unes terceres persones. És possible que alguns ho facin només en veure's davant una situació de necessitat extrema, com a últim recurs; però probablement la majoria no respondria precisament a aquest perfil. Són màfies que mai en tenen prou.

De casos en què en una nit han fet volar metres i metres de cable de coure n'hem sentit nombrosos; des dels contrapesos del sistema d'electrificació que arriben a interrompre la circulació ferroviària, passant per cable de línies telefòniques o elèctriques i fins al de les grues de la construcció (només Andalusia figurava recentment per davant de Catalunya com a comunitats més afectades per aquest tipus de robatoris). Però per què aquesta obsessió per a aquest material? Entre altres, perquè el preu del coure pot arribar a uns sis mil euros per cada tona, i els resulta llaminer. Afortunadament, a base de detencions, la pràctica s'ha pogut frenar de forma notable: els Mossos fins i tot van posar en marxa un dispositiu especial per combatre aquest tipus de delicte que es basava en un control més intens de ferrovelleries i de carreteres. Però el problema ni començava ni acaba aquí: abans ja hi havia hagut l'onada de robatoris de vehicles de gamma alta; i també robatoris a les naus i fàbriques, en què carregaven tot el que podien aprofitant la clandestinitat de la nit a determinats polígons industrials.

Després també han vingut altres variants tan o més impensables: s'ha conegut l'especialització d'alguns en les tapes metàl·liques que cobreixen les boques del sistema del clavegueram, o aquells altres 'lladres carnissers' que passaven per les granges i degollaven porcs i vedells que després s'enduien sencers per fer-ne vés-a-saber-què! També s'ha parlat de la detenció de presumptes pispes que haurien robat desenes de litres de gasolina de camions aparcats o en algun descampat o en algun aparcament al peu d'una carretera. I alguns dels detinguts admetien als agents policials que vivien d'aquest tipus de delictes; sí, el pitjor de tot és que ja se n'han fet el seu treball diari. O potser encara hi ha un altre 'pitjor de tot'; i és que, un cop eradicats aquests, és gairebé impossible predir quina altra modalitat vindrà a continuació, justament per la imprevisibilitat de la naturalesa i dels límits on són capaços d'arribar. No és per donar idees, però... qui ens diu que quan arribem a casa no s'hauran endut l'estructura de la xemeneia, o la porta d'entrada, o les llambordes de la vorera... Pel què hem vist fins ara... algú s'atreveix a deixar ni que siguin uns tristos calçotets vells penjats a l'estenedor?

Oriol Solà i Prat