Les segones residències, ara, a la Lluna

Per inversemblant que ens pugui resultar, molts estudis en paral·lel evidencien que el camí de l'existència humana té previst, en un futur no del tot llunyà, una estada en aquesta destinació que va més enllà d'una simple visita ‘d'hola i adéu’. Els descobriments d'aigua i gel i, per tant, la possibilitat de romandre allí períodes més llargs, han estat un bon impuls. Serveix d'exemple aquest mateix projecte d'infraestructura per a l'exploració tripulada que ha de permetre l'establiment d'una base lunar permanent. Primer encara s'ha de provar aquí a la Terra, comprovant-ne el seu correcte funcionament i reparant aquelles possibles imperfeccions que hagin pogut aparèixer. L'ha dissenyat la NASA i parteix d'uns mòduls que poden adossar-se a altres, de manera que es pot anar eixamplant la base. Una de les principals preocupacions per als científics és ara esbrinar com protegir els astronautes de la radiació lunar i dels meteorits que hi impacten. La solució podria passar pel sòl de la mateixa Lluna, amb tots els fragments rocosos que el cobreixen (es podrien col·locar a la part superior de les cases, i farien de sostre i de filtre). De moment es desconeix si l'experiment funcionarà. I la resposta a la validesa d'aquesta infraestructura va per llarg: si no hi ha canvi d'ordres, caldrà esperar la primera missió de prova per al 2020 (depenent de l'impuls i prioritat que li atorgui el govern nord-americà fins i tot la data podria posposar-se). També es treballa, d'altra banda, en els vehicles d'exploració, en millorar els actuals vestits espacials, etc.

Sigui com sigui, l'intent de ‘viure’ a la Lluna serà només un primer pas, ja que tant Mart com altres espais més llunyans no deixen mai d'estar en la ment d'uns investigadors inconformistes que mai en tenen prou. En aquest sentit, el nostre satèl·lit és ideal per provar equips i sistemes: la seva relativa proximitat permet que, en cas d'emergència o d'alguna necessitat per a la tripulació, els elements per sortir endavant estiguin sempre a ‘només’ tres dies de distància. Això sí, en arribar allà no hem d'esperar grans rebudes ni reverències. No en tindrem cap, de fet, si som els primers. Però com a mínim ja sabem que hi ha un forat vertical d'uns vuitanta metres de profunditat que resultaria un bon lloc per allotjar-nos. És una mena de tub de lava, que podria ser el resultat d'un col·lapse d'aquesta matèria de fa milers de milions d'anys, quan era un lloc més càlid i amb activitat volcànica. Arribar i fer el primer niu costarà; un cop allà, tot serà més fàcil i les respostes als dilemes que apareguin seran totes més properes. I després arribaran les especulacions de sòl, les delimitacions territorials, les construccions excessives i desordenades, les sobreexplotacions. El que ara sembla una divagació utòpica pot ser una trista constatació en només unes dècades. ‘Estar a la lluna’ deixarà de ser una expressió figurada. Ara bé... si alguns ara ja estan o estem sovint a la Lluna... què passarà el dia que tota aquesta voluntat teòrica sigui materialment (i econòmica!) possible? En què es pot traduir, la democratització de l'accés lunar? Quant tardarem, a espatllar el satèl·lit terrestre?

Oriol Solà i Prat