Sobren turistes?

Les dades de turistes estrangers per quilòmetre de costa catalana arriben a triplicar la mitjana de l'estat espanyol, que comptabilitza al voltant dels sis mil turistes estrangers (són dades del Banc Públic d'Indicadors Ambientals del Ministeri de Medi Ambient). Sí, és cert que les xifres resultants no només s'expliquen en funció del nombre de turistes acollits sinó també de la longitud de la costa (així, per exemple, la gran longitud de zones com els arxipèlags canari i balear fan que els turistes quedin més repartits i la zona menys massificada). Però amb tot, els indicadors mostren el gran desequilibri entre les destinacions turístiques del nord de la península i les del litoral mediterrani.

No ens passa per alt que són molts els ciutadans que viuen del turisme, però potser aviat l'altre plat de la balança (on hi ha aquells altres ciutadans que podríem dir que han d'aprendre a viure malgrat el turisme) pesarà tan o més que el primer. O ja hem arribat a aquest punt d'inflexió?

Moltes ciutats ja han superat aquell difícil llindar entre fomentar el turisme o haver-lo de limitar. Que no és tasca fàcil, tampoc. A tall d'exemple, els indígenes de l'illa de Pasqua han aprovat per referèndum una reforma constitucional per controlar el turisme i limitar l'arribada de nouvinguts, ja que consideren que hi ha una amenaça per a la preservació ecològica i cultural del seu territori. També l'illa canària de Lanzarote podria veure com li retiren el distintiu de 'Reserva de la biosfera' que va obtenir l'any 1993 de la Unesco, degut al que es considera un desenvolupament 'il·legal i excessiu' de la construcció a les zones de la costa.

És clar que sempre s'ha de vigilar on es fixen els límits... L'Ajuntament de Barcelona havia estudiat la possibilitat de cobrar entrada al Parc Güell, sobretot amb l'objectiu de sufragar les enormes despeses de manteniment que genera. S'apuntava l'opció de cobrar només als turistes estrangers. Finalment podria haver optat per reduir a la meitat els visitants de la zona monumental, col·locant a les entrades màquines de control d'accés sense que la mesura signifiqui cobrar entrada.

A vegades el turisme es fomenta sense voler: amb tot l'enrenou del núvol de cendra volcànica, més d'un milió i mig de persones de gairebé dos-cents països van veure imatges en directe del cràter de l'Eyjafjalla islandès (una plana web seguia en directe l'evolució d'aquest fenomen geològic). I això va ser un gran aparador turístic per a aquell país i els espectacles del desplegament de les forces de la naturalesa que pot oferir. Hi ha casos de tots colors. No molt lluny d'allí, alguns investigadors reclamen que es controli els turistes que visiten l'Antàrtida, per l'impacte que poden tenir sobre els ecosistemes. O la cova d'Altamira, que tornarà a admetre visitants després de gairebé vuit anys; el risc de deteriorament de les pintures rupestres del paleolític van motivar la decisió d'aïllar-les del públic. Municipis catalans que exigeixen una vestimenta mínima i adequada; ciutats que estudien taxes d'entrada; la promoció del turisme de creuers; etc. Les mesures són ben diverses. Certament, però, a vegades algunes idees o iniciatives poden morir d'èxit. L'àmbit del turisme no és una excepció. I més si no es té clar què és exactament què es vol.

Oriol Solà i Prat