Els sogres, ni en pintura!

És obvi que cada casa és un món. I que l'actitud de tots i cada un dels membres de la parella i dels respectius pares és fonamental per traslladar o no a la realitat el que a priori no deixa de ser, simplement, una imatge estereotipada. No és menys cert, però, que sovint les relacions de parentesc polític són difícils de portar. Qualsevol canvi significatiu necessita un procés d'adaptació, i als pares és fàcil que en un primer moment els costi sentir-se exclosos de la nova vida dels fills. La reacció espontània i més senzilla és culpar-ne el/la jove. Aproximar-se uns i altres ha de servir per vèncer les primeres impressions o per superar les barreres inicials.

Com també sol passar en qualsevol altre grup social, la influència d'altres persones alienes a la parella poden trencar la dinàmica adquirida en la nova vida familiar, i aquí és on els sogres es guanyen bona part de protagonisme (a Itàlia fins i tot es va crear la primera escola per a sogres, per intentar disminuir l'impacte cap a la parella; les trobades devien ser ben divertides!). Una part dels conflictes de parella poden venir causats per la intervenció dels sogres en qualsevol aspecte de la vida quotidiana. La intromissió en qualsevol afer sol ser el principal format en què es pot concretar aquesta no-sempre-ben-acceptada intervenció. I és que s'enfila fins al 60,68% dels enquestats el percentatge que admet tenir algun tipus de problema amb els sogres (ho reflecteix un estudi de la 20th Century Fox Home Entertainment). En el que coincideixen tots els enquestats i enquestades és en que cal aprendre a conviure amb ells de la millor manera possible. I això a vegades implica esforços o sacrificis. No viure excessivament a prop, segons els experts, ja és un bon inici.

Les circumstàncies personals poden ser múltiples: des de sogres que sempre han estat dominants, que tenen por a perdre els fills, que han perdut la parella i es bolquen amb els fills i néts... Aquells altres que s'entremeten (sense voler) amb el o la jove quan li indiquen la manera més adequada de tractar la criatura; o els qui malcrien els néts o els controlen en excés com si fossin fills seus; o aquells qui volen fer als néts el que no van poder fer amb els fills en el seu moment. La principal solució passa per acceptar la diferència: difícilment adaptaran el seu comportament, i incrementar la tolerància ajudarà a pair-ho millor tot plegat. Convé intentar accentuar aquells elements més positius (que, encara que a vegades puguin costar detectar, segur que hi són!), i aproximar punts de vista quan arribin situacions de desacord. I quan algunes relacions semblin ja insalvables, sempre queda guardar les formes: evitar discussions que no porten enlloc, esquivar atacs, fixar-se en altres coses més enllà del que poden dir ells, etcètera. Potser la més fàcil de les solucions, malgrat tot, és simplement recordar que al capdavall els sogres són els pares de la persona a qui més estimes. Només per això ja mereixen tota la paciència i respecte, no?

Oriol Solà i Prat