El substantiu que va unir un país (conte sense sentit)

Un petit detall afegit en la nomenclatura va ser suficient per refer un camí que semblava que el vent havia d'acabar esborrant. El 'pambtu' va passar a ser el nom de l'idioma compartit en aquella zona, el mateix que abans s'havia etiquetat 'català'. Comprenia exactament el mateix àmbit i dimensió, però ja permetia que tothom s'hi aixoplugués sense mullar-se. Amb diferents variants i matisos, però des d'aquell moment el 'pambtu' (de pa-amb-tomàquet) era la llengua que es parlava als fins aleshores Països Catalans, als des d'aleshores Països Pambtus. Un terme genèric que incloïa valencià, balear, català, andorrà... posant-los tots a la mateixa alçada. Això vol dir que es passava a reservar el concepte 'català' únicament per al Principat de Catalunya. Els valencians i els balears i els andorrans... tots van sentir-se molt més alleugerits: ja no havien de reconèixer que parlaven català, un fet que semblava que a alguns pocs els molestava o, simplement, els feia sentir una mica incòmodes.

Es va imposar, finalment, la idea de sumar per créixer, i com que ja s'havia eliminat aquella barrera que fins aleshores havia barrat el pas cap a l'entesa, tot va accelerar-se sorprenentment. El tret de sortida es va donar en un congrés que es va fer a principis de novembre del 2013, més concretament el dimarts 13, desafiant la mala astrugància i aprofitant aquella coincidència per remarcar que aquell projecte estava destinat a triomfar sí o sí. Menorquins, aranesos, valencians, lleidatans, mallorquins, ceretans... tots, tots van pujar a aquell cavall guanyador. Un cavall que resultaria ser més veloç que cap altre, que cavalcaria per esplanades i serralades, que obriria les portes del Mediterrani i d'Europa per damunt de mars i de fronteres, perquè ja havia resolt aquell obstacle que l'havia tingut tants dies reclòs a l'estable.

A la trobada inaugural que es va fer de forma simultània (per videoconferència) a diferents ciutats del territori, per començar amb bon peu i sense despertar susceptibilitats d'entrada, hi va participar gent vinguda de totes bandes. I és que a partir d'aquell moment tot va anar com oli en un llum. Fins i tot els entesos no se'n sabien avenir. Més enllà de les qüestions econòmiques i polítiques i lingüístiques i conjunturals, que sempre es definien com a punts discordants, l'aparició d'aquell nou substantiu va suposar un abans i un després. Des d'aleshores no va deixar d'alimentar-se un treball conjunt per materialitzar tots aquells reptes compartits que aquells territoris anhelaven de forma similar des de feia temps. Tots. Fins al final.

Oriol Solà i Prat

pd. Quin substantiu hauríeu escollit, vosaltres?