L'article de Josep Ruana: "Superman"

Sabeu allò que per les festes de Nadal mireu les criatures i se us desfà el cor en veure els seus ulls d’il·lusió i el seu somriure innocent? Oblideu-vos-en. La quitxalla té fred. Molt fred. Un fred de collons.

Me n’he recordat aquests dies perquè, com que us ha agafat la mania de prohibir fumar a tot arreu, he de fumar al carrer i al carrer fa fred. De petit, per aquestes dates, el primer que notaves era el fred. Et llevaves, fred. Anaves a l’escola, fred. Sorties al pati, fred. Anaves a comprar amb la mare, fred. Tot fred. Molt fred. Un fred de collons.

Hi havia una olor, però.

No és un recurs per explicar un conte de Nadal. L’olor hi era i jo la sentia. Després de Reis marxava, però encara en quedaven uns traços fins als Tres Tombs. Us la descriuria però l’he oblidat, perquè fumo i he perdut el sentit olfactiu.

El que no he perdut són alguns records, que al capdavall és pel que em demanen que escrigui: Ruana –em diu l’editor-, escriu un altre article d’aquells de coses que recordes. Doncs som-hi.

Anàvem amb els pares a buscar molsa i boix, als boscos de Castellfollit (ara també ho han prohibit, crec, això d’arrencar molsa i boix, com  fumar, perquè a l’autoritat no li agrada res i l’únic que vol és fotre’ns la vida enlaire). Algun any visitàvem la fira de Santa Llúcia –aleshores a la plaça del Pilar; ara no ho sé pas, on la fan- i compràvem alguna figura per al pessebre. Després el muntàvem i el que més gràcia em fa ara –mira si en sóc, de ruc- era enganxar amb cel·lo l’Àngel de l’Anunciació damunt del portal. En va caure, de vegades, aquell àngel! Quines esmorrades, el pobre.

Dies més tard arribava el tió i la nit de Nadal posàvem el Nen Jesús al pessebre i cantàvem en família. Ara també ho fem, això, però és encara més divertit perquè els nebots pul·lulen per allà i riuen fort amb allò del dimoni escuat. I també és més divertit perquè puc beure del whisky del bo del pare.

Després, què us he d’explicar, fèiem cagar el tió i esperàvem amb impaciència la Nit de Reis, que ja sabem que la d’Igualada és la millor del món, no descobrirem res de nou. Primer anàvem a veure la Cavalcada a ca l’àvia, que vivia un parell de pisos per sobre l’Automoto, a la rambla Nova, i més tard a casa, a esperar els patges, que en aquella època arribaven tardíssim a les cases. La Nit de Reis és la que millors records em porta, excepte un, que ara em fa riure molt, però que aleshores va ser l’hecatombe nuclear.

Havia demanat una disfressa de Superman, escaient per a una figura esvelta, forta i saludable com la meva, però en obrir el paquet l’únic que hi aparegué fou un ninotet raquític de l’heroi salvador del món. Ai las! Quin drama. Però ves, no arribaven els calés. Ma mare se’n riu ,de mi, ara, i em diu que tenia por que em disfressés i saltés pel balcó pensant que podia volar. Quines coses, un home tan entenimentat com jo, que passa fred per fumar.

Josep Ruana