Tanta crisi... Vols dir que no és només l'excusa perfecta?

Ara l'etiqueta de “culpables” s'ha penjat a la crisi econòmica, al canvi climàtic i a la inseguretat alimentària. Tres elements que es reparteixen aquesta responsabilitat d'haver frenat l'avenç dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Estem parlant de vuit grans fites que els 192 països membres de les Nacions Unides es van proposar assolir amb vista a l'any 2015. Es tractava d'erradicar la pobresa extrema i la fam; aconseguir l'ensenyança primària universal; promoure la igualtat entre gèneres i l'autonomia de la dona; reduir la mortalitat infantil; millorar la salut materna; combatre la sida, el paludisme i altres malalties; garantir l'equilibri del medi ambient; i fomentar una associació mundial per al desenvolupament. Eren les propostes que els països proposaven a la Cimera del Mil·lenni que va acollir Nova York. Si ho preferiu, ho podem traduir en altres paraules que potser no ens agraden tant, però que acaben dient el mateix: seguirem deixant que la gent es mori de gana; que milions d'infants no tinguin accés a l'educació; que la sida i altres malalties es propaguin a velocitats vertiginoses; i així un llarg etcètera.

Algunes veus de l'ONU recorden que el mercat per si mateix no acabarà amb la pobresa, ni proporcionarà equitat o justícia. També neguen que el combat contra la desigualtat i la distribució dels fruits del creixement depengui de les ideologies. Se signa una declaració conjunta i sembla que ara només uns pocs se'n prenguin seriosament el compliment. Queda clar que a la zona de l'Amèrica Central i el Carib, per exemple, amb freqüents huracans i intenses sequeres, el canvi climàtic hi deixa forta petja en desestabilitzar l'agricultura, l'alimentació de la població i la producció en general. Sembla que els països de Llatinoamèrica gaudeixen de més capacitat de maniobra que en altres crisis anteriors. I entre els països asiàtics, els que millor han resistit la recessió són que tenen un mercat intern més desenvolupat (com la Xina, l'Índia i Indonèsia). També és cert que hi ha grans regions emergents que encara no estan al Consell de Seguretat a les Nacions Unides. Però no podem tirar la tovallola tan aviat, si és que el que ens hi juguem realment ens importa. Pel que es veu, sembla que no massa. I el pitjor de tot és que s'anuncia aquest fracàs global i ningú s'immuta. Ningú es posa les mans al cap ni el crit al cel. “És clar, amb la crisi que ens afecta...”.

Vaja, que els objectius per al 2015 hauran d'esperar uns anys més. Potser cinc. Potser deu. Sempre que no vinguin noves crisis, és clar. Perquè per a alguns és l'argument perfecte. Una sola paraula que substitueix desenes d'explicacions. Els va com l'anell al dit.

Oriol Solà i Prat