“Teníem el cor encongit, trencat”

El dissabte 24 de juliol, al migdia, el Martí Vidal era a Vic, en una celebració familiar. El Martí és pagès, propietari forestal i president de l’ADF de Sant Martí de Tous. Allà va rebre l’avís, pel grup de Whatsapp dels ADF, que s’havia iniciat un foc a Les Piles. “En aquells moments vaig pensar que el foc era lluny i que no podria arribar a Tous, perquè seria estrany que els camps no el poguessin aturar”, recorda. Els seus veïns, la Conxita Bonjorn i el Ramon Pons, fa quaranta-cinc anys que viuen a l’Aubareda, al costat de la casa d’en Martí. Expliquen que “érem a casa, quan ens van dir que el foc era a les Piles i també, en aquells moments, confiàvem que el foc no vindria cap aquí. Pensàvem que aquí estàvem segurs”. “Més tard, a la tarda, la cosa va anar canviant. Es veia molt fum i la resplendor del foc, una tira vermella”, afegeix en Ramon. “Això va ser quan el foc va deixar els camps i va entrar al bosc. Llavors ja ens vam començar a posar nerviosos. Vaig marxar del dinar de Vic i vaig anar corrent cap a casa. S’havien de fer, sobretot, tasques de prevenció”, rebla en Martí.

Hores més tard de l’inici del foc, i veient que avançava cap al terme de Sant Martí de Tous, des de l’ajuntament, Bombers i ADF van fer una crida als pagesos del poble i dels voltants perquè participessin en tasques preventives, llaurant els camps.

“El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa va ser dir-li al meu fill que enganxés el cultivador al tractor i que comencés a llaurar i fer perímetres als camps, i jo vaig enganxar la cuba de l’ADF al tractor i vaig anar a les Quatre carreteres amb un company. El foc era desproporcionat, immens. Hi havia confusió. Ens van dir que esperéssim allà per rebre instruccions. Vam esperar més d’una hora i en veure que no ens donaven indicacions d’on podíem portar l’aigua i que allí no podíem fer res, que el foc avançava, vam tornar cap a casa. Des de l’Aubareda vèiem la resplendor del foc, a l’altra banda, al darrere, però que no travessava. Sentíem com explotaven els obusos de la Guerra Civil que havien quedat amagats al bosc”, recorda en Martí. La Conxita afegeix que “tot era molt impressionant: aquella foscor, trencada per la vermellor del foc del darrere i els espetecs dels obusos.”

Els ADF, tal com explica en Martí, “estàvem sols a Tous, i vam ser evacuats. Jo, llavors, vaig tornar a casa i vaig veure que allà el foc cremava poc, que les grans flamerades eren metres més enllà, i allà jo no hi podia fer res. Perdre-hi la vida, potser. S’havia de deixar que el foc cremés. En canvi, allà on el foc cremava poc, allà sí que hi podíem actuar fins que arribessin els bombers.”

En Ramon recorda que “dissabte a la tarda ens van evacuar a Tous, on vam estar unes hores, però vam poder tornar a casa. Hi va haver algun veí que no va voler deixar la seva llar”.

La nit va ser molt llarga. La Conxita no va poder anar a dormir “fins a les quatre de la matinada. Sortíem de tant en tant a veure la resplendor, a voltes es veia, a voltes no. Cap a les quatre va deixar de veure’s i vaig pensar havien aturat el foc, i vaig anar a dormir tranquil·la”. En Martí apunta que “el foc no es veia… però hi era”. Ell va anar a dormir més aviat, “cap a les dotze, perquè sabia que l’endemà tindríem molta feina. Però em vaig anar llevant sovint, cada dues hores, per anar seguint l’evolució del foc, vigilant la carena i que el foc no saltés cap al cantó de Tous.”

Aquella nit, la de dissabte a diumenge, no va fer molt vent. “Semblava que, amb les tasques que es van fer durant la nit i amb el poc vent, el foc frenava i que segurament el podrien controlar”, explica en Martí, assenyalant que “els pagesos vam continuar treballant els camps, fent perímetres. Van anar arribant molts companys, tant del poble com de fora, per llaurar els camps. Vam estar tot el diumenge treballant, sense parar, per evitar que el foc pogués travessar cap a les cases. Aquesta feina que vam fer els pagesos, de protecció passiva, va ajudar molt. Donava tranquil·litat. Cap a primera hora de la tarda la situació es va complicar, el foc no tenia aturador, van començar a saltar flames per sobre la serra, va anar avançant, creixent, agafant força.”

“Vèiem, des de casa, que ja saltaven flames cap a la nostra banda. Llavors va ser quan ens van evacuar al poble”, recorda en Ramon. Aquelles hores van ser molt intenses. “Jo encara ho porto a dins”, remarca la Conxita. En Ramon afegeix que “tot i la preocupació, no tenia por que es pogués arribar a cremar la casa. Amb els camps llaurats, amb la riera entremig, pensava que la nostra casa no corria perill, tot i que no podies estar-ne completament segur. Patia més per les cases de més a baix i que el foc no s’escapés cap a la Fou, que no pas el que pogués passar-nos a nosaltres.”

La Conxita i el Ramon van anar a casa del seu fill Oriol, a Igualada, on passarien la nit. Una nit d’incertesa i neguits. “Des del balcó de casa de l’Oriol vam veure aquelles flames horroroses que avançaven molt ràpidament, i llavors vaig pensar que potser sí que podia perillar la nostra casa. Les flames avançaven ràpidament” recorda en Ramon.

“Aquelles hores van ser terribles”, recorda en Martí. “Amb tot el que es va cremar es va originar un pirocúmul, del qual no n’era conscient des d’allà, des de fora sí que es veia tota la seva dimensió. El pirocúmul era molt perillós i van ordenar evacuar la zona on estàvem”, afegeix. “Aquella nit va ser angoixant”, remarca.

Amb el pas de les hores el foc va anar canviant el seu comportament. A banda de la millora de les condicions meteorològiques, va ser molt important la tasca feta pels pagesos als camps, que van frenar el foc quan aquest va deixar el bosc i va arribar als conreus. “Aquí es va fer una actuació fa vuit anys, el 2013, de neteja i aclarida, amb l’Associació de propietaris forestals de les serres Miralles-Orpinell, per fer una franja de baixa combustibilitat, d’entre 60-80 metres, a banda i banda, des d’aquest camí fins a sortir a la carretera de Miralles, abans de la Censada. Quan va arribar aquí, després d’haver passat tota aquella massa forestal tan densa, el foc va actuar completament diferent. El foc es va anar parant, es va frenar, cremant a poc a poc. A l’obaga de Can Gol el foc es va trobar tot el bosc verge, amb tot el sotabosc i tota l’energia acumulada de setanta anys, cremant-ho tot; en canvi, quan el foc va arribar a la franja que s’havia treballat, on s’havia actuat, va canviar completament” explica el president dels ADF de Tous”.

Dilluns al matí, després d’una llarga nit, arribava la desitjada pluja. “Va ploure poc, però va ajudar a mullar la terra i fer refrescar l’ambient”, recorda en Martí, que afegeix que “llavors ja vam veure que ja li teníem el peu al coll, que el podíem controlar. Però el foc, fins i tot encara avui, no està extingit. S’està constantment vigilant, bombers i ADF, perquè no hi hagi revifalles, que n’hi ha hagut i s’han pogut apagar.”

El paisatge

En Martí Vidal ens explica com és el paisatge de Tous i el seu entorn. “És una serra amb un bosc molt dens i molt poc treballat. El peu del bosc, sobretot a la part més interior de l’obaga, és ple de feixes i molts racons. Més cap aquí a baix, davant la casa de l’Aubareda, hi ha camps més oberts, més planes. Cap a la banda de la Fou, més cap a l’est, es torna a tancar el bosc i ja tornem a estar en una zona forestal molt gran i densa. Vam patir perquè si el foc hagués entrat aquí, hauria avançat molt més.”

Els boscos

Fa setanta-tres anys, el mateix dia de Sant Jaume quan es va iniciar l’incendi d’enguany, Tous va patir el darrer gran incendi que es recorda. En Martí ens comenta que el seu pare li havia explicat que “l’incendi va iniciar-se en diferents punts i que devia haver estat intencionat”. Els boscos de fa setanta-tres anys eren diferents dels de l’actualitat. “Abans eren boscos que es treballaven, se’n treia profit. Era una font de recursos naturals. Hi havia activitat. Hi havia vida. Hi pasturaven els ramats. Es feia llenya, es feien fogots, es feia carbó, els pins s’esporgaven... El pare deia que la feina que menys li agradava era anar a esporgar pins. S’enfilaven en escales fetes amb les mateixes branques dels pins i amb unes destrals els esporgaven. Cada any feien aquesta feina, durant un mes, a l’hivern. Això, dalt els arbres; a dessota, feien carbó. Hi havia carboneres. Veies sortir fum per tot arreu. Tot l’any. Els camps eren vinyes, més verd. També hi havia més aigua, hi havies rases i rieres, sempre hi havia més frescor. Tot era més net” remarca en Martí, afegint que “el bosc ara és molt diferent. El bosc s’ha de treballar, sinó queda en estat selvàtic i passa el que ha passat aquí. El bosc s’ha de gestionar”. La Conxita se suma a les seves paraules apuntant que “abans també plovia més que ara. Esperem que si plou, plogui bé, que sàpiga ploure, que no s’ho emporti tot. Ara no sap ploure... Aquelles pluges d’abans sí que eren bones...”. El Ramon assenyala que “nosaltres, quan vam venir a viure aquí, fa quaranta-cinc anys, tot havia tornat a ser verd, de nou. El pare ja ens havia explicat que s’havia cremat tot, però nosaltres ho vam conèixer tot verd, ja feia anys que s’havia regenerat el bosc.”

El futur del bosc

Poques hores després que l’incendi es donés per controlat, la Diputació de Barcelona va anunciar que activava el programa de recuperació de la zona afectada. Martí Vidal explica que “des de la Diputació s’està estudiant un pla estratègic per actuar en aquesta zona cremada, per veure quins treballs s’han de fer per recuperar el bosc, si s’ha de recuperar el que hi havia o s’ha de buscar un altre model, més mediterrani.” En aquest sentit, el president de l’ADF de Tous opina “que no s’ha de repoblar, que el bosc es regenerarà ell sol, com acostumen a fer-ho. Si al cap de dos anys no es regenera, llavors s’haurà d’actuar. L’altre dia estàvem vigilant fumeroles i en una vora del camp vam veure un munt de llavors de pi que corrien pel vent i com les formigues les portaven d’una banda a altra. La natura, ja sigui amb les cendres, amb el vent, amb les formigues, enterra aquestes llavors i si plou bé, començaran a germinar. També s’ha de veure com rebroten altres arbres de filla caduca, roures, alzines... Estaria bé estudiar quin model de bosc volem, i que hi hagi mosaic amb les terres de conreus. Valorem el territori, com a nostre. Quan vinguin tots els tècnics per fer valoracions sobre com s’ha d’actuar, nosaltres hem de tenir veu. És bona aquesta voluntat en restaurar la zona cremada i recuperar el bosc, però la gent ha d’entendre que s’han de fer feines de prevenció, de protecció passiva.”

La pagesia

“Fa setanta-tres anys, quan es va cremar tot, quins camions de bombers hi havia? Quins helicòpters hi havia? Res. Només els pagesos” afirma contundent en Martí. La pagesia “ha tingut un paper molt important, pel que fa a la prevenció, en el moment de l’incendi però també durant tot l’any mantenint els camps cuidats. Som els gestors del territori. A l’incendi vam viure una gran solidaritat. Van venir pagesos d’arreu, des de Castellolí fins als Prats de Rei. Des de l’ADF estem treballant per poder, com a mínim, cobrir les despeses que van tenir, almenys els que van venir de fora, perquè el gasoil val molts diners i molts pagesos van patir desperfectes en la seva maquinària” apunta.

En Martí assenyala que “evidentment, treballem per treure’n un profit, ens hem de guanyar la vida... perquè si no hauríem de plegar.”

En aquesta línia, en Ramon afegeix que “la gent només recorda els pagesos quan passen coses com aquesta. Després, anem a comprar a les grans superfícies en lloc de fer un consum de proximitat i donar suport a la nostra pagesia.”

En Martí es quedaria més estona conversant amb els seus veïns, però ha de deixar-nos. Ha de continuar fent treballs als camps. Des de la porta de la casa de la Conxita i el Ramon, amb el seu fill Oriol i els seus néts, el Roc i l’Arlet, miren la zona cremada. “Teníem el cor encongit, trencat”, coincideixen tots. Fa una setmana de l’inici de l’incendi. Fins ara l’Oriol no havia gosat tornar a Tous. M’acompanya a veure l’alzina de Cal Gol i els boscos cremats. Els boscos de la seva infantesa.