Toca vendre la casa per poder-hi viure (si et deixen)

Vénen temps difícils per a moltes famílies. El context econòmic els ha conduït fins a un llarg túnel del qual encara no veuen la llum que suposadament hi ha al final. I tot plegat per haver estirat més el braç que la màniga en el seu moment. La manca de previsió (o un mal assessorament) en un passat relativament proper fa que el futur més immediat arribi inevitablement carregat de maldecaps i de complicacions diverses. Alguna d'elles, a més, d'una magnitud considerable, tenint en compte que hi pot haver en joc la mateixa casa. I ja no només perquè l'habitatge estigui posat com a garantia d'algun préstec (que també passa molt), sinó perquè es pot donar la llastimosa situació que, per poder sobreviure, hom es trobi sense cap altra sortida que vendre un patrimoni estimat del qual no s'hagués volgut desfer mai.

Caldrà veure fins a quin punt ens toca seguir l'exemple del Govern grec, que s'ha plantejat posar a la venda (o llogar a llarg termini) algunes de les prop de sis mil illes que tenen escampades pel Mediterrani. Tot plegat per un sol motiu, que no és altre que la situació desesperada a la qual ha arribat el país. Amb la mesura es pretén fer front als diversos deutes que té, davant la impossibilitat de trobar altres vies de finançament (ben poques de les illes gregues estan poblades, per les dificultats del govern de desenvolupar-hi la infraestructura i els serveis necessaris). Vaja, que a terres gregues la situació no està precisament per tirar coets. Les autoritats pretenen trobar un inversor amb recursos suficients per finançar el desenvolupament d'un nou complex turístic de luxe. Per sort hi ha potencials inversors russos i xinesos que no farien un lleig a una petita porció de Mediterrani com a destinació de vacances.

Les possibles operacions en aquestes illes ajudaria a sanejar els comptes del Govern grec; una situació no massa diferent (encara que a una altra escala) del que pot passar en cada cas particular del nostre entorn, en aquestes famílies que per poder menjar i tirar endavant es veuen obligades a posar casa seva a mans forasteres (sovint entitats bancàries). El que hauria de ser un ultimíssim recurs just abans de la fallida absoluta acaba sent per a molts l'única opció que ara mateix tenen damunt la taula. Veure que allò que havia estat teu passa a mans d'un tercer és una situació que entristeix; i més si és per no haver-ho sabut gestionar bé.

Quants pagarien per no haver hagut d'arribar a aquest punt: que aquesta lluita per captar fons i fer front als deutes mai hagués començat. Molts, pagarien. El pitjor és que ara no tenen ni amb què pagar. Hauran de rescatar-los algun veí solvent, com passa també als grecs. Si algú té especial interès, per exemple, en l'illa de Nafsika (amb una superfície d'unes cinc-centes hectàrees a ple Mar Jònic), la pot adquirir a un preu de quinze milions d'euros; n'hi ha altres més assequibles, per menys de dos milions. Si a algú li'n sobren uns quants i vol fardar de ser propietari d'una illa grega... Es veu que allí durant la sembra també s'hi van lluir!

Oriol Solà i Prat