Torsten Klie: ‘els primers visitants de la RDA eren com estrangers que parlaven la mateixa llengua’

Tothom pendent de la TV

Torsten Klie i la seva parella, la igualadina M. Alba Bosch, han viscut de prop aquests dies les celebracions per l’aniversari de la caiguda del mur, una fita històrica que Klie recorda vivament. Amb un català perfecte ens explica que aleshores tenia 13 anys, i que com cada vespre mirava les noticies (Tagesschau) amb els seus pares: ‘Estàvem pendents de què passava a l’Alemanya oriental. Cada dia hi passava alguna cosa: manifestacions, petits canvis al govern, etc. Però el 9 de novembre era diferent: la frontera interalemanya estava oberta! Això era el final de règim de la RDA.Després de les notícies vam seguir mirant la tele, mirant imatges en directe des de Berlín on la gent començava una gran festa espontània. Vam passar hores així i no vam poder creure el que vèiem’.

Recorda que l’ambient era d’alegria, festiu, tothom estava molt content, i no es parlava de res més que de la caiguda del mur: ‘Cada dia hi havia programes especials a la televisió. Alguns professors de l'escola ens explicaven una mica de la història de la RDA. A partir del 10 de novembre arribaven els primers visitants de la RDA a Braunschweig. Per a nosaltres eren com estrangers que parlaven la mateixa llengua. Per a molts d'ells era un xoc cultural perquè podien comprar fruites exòtiques i veien una varietat de roba, de tecnologia, etc’.

Recorda que era una època històricament important, tothom ho tenia clar, ‘sobretot a l'est era una època de canvis. Tot semblava possible. Els polítics van veure la possibilitat de reunificar Alemanya i la van agafar. No van tardar ni un any’.

Somnis possibles o impossibles

‘Els canvis a Alemanya occidental eren moderats – explica Torsten Klie - però a Alemanya oriental van canviar tot, no de cop, però amb una rapidesa enorme. Al final, la reunificació era una "ampliació" del territori de la RFA. Això no agradava a tothom. Molta gent volia una constitució nova, un país nou. Legalment però només van construir una RFA més gran. Per Braunschweig, la meva ciutat, en canvi, l'entorn ja no era el mateix. La ciutat de cop es movia de la frontera al centre. Això va empènyer l'economia i també les infraestructures’.

Els canvis, però, no han estat tan ràpids ni tan efectius com es creia en un principi. Klie, que admet que amb 20 anys les coses han canviat moltíssim, afirma que encara queda molta feina a fer per aconseguir el mateix nivell de vida: ‘No tots els somnis s'han convertit en realitat. Per exemple, a l'est, la xifra dels aturats és el doble que a l'oest. Això vol dir que molta gent es considera separada de la nova societat. La unificació de dos països que estaven separats durant 40 anys i que tenien sistemes econòmics completament diferents no és gens fàcil. I és una llàstima que l'oest no volia aprendre res de l'est. Hi havia algunes coses, poques, que funcionaven millor que a l'oest, per exemple les llars d'infants’.

I afegeix: ‘Crec que avui en dia (i des de fa més de 10 anys ja) ningú es fa il·lusions. Encara serà molta feina, potser per 20 anys més, fins que desaparegui completament la "frontera mental". Els polítics, que al principi van prometre "paisatges florits" ja no s'atreveixen a prometre res.

Una setmana de celebracions

Ha estat més d’una setmana molt intensa, el primer any amb una gran participació als actes de la commemoració: ‘Cada any hi havia un acte oficial el 3 d'octubre (la diada federal, la data de la reunificació), però aquest any han fet molts reportatges i documentals per la televisió i hi ha hagut festes per tot arreu. Aquest dies sembla que la gent deixa de queixar-se per un moment.