Les tovalloletes humides en els sistemes de sanejament. Un problema que arriba a la fi?

El consum de tovalloletes humides no ha deixat de créixer en els darrers anys. Segons dades del 2014, a Catalunya es van consumir 892 milions de tovalloletes, 12 milions de paquets en un sol any. Això equival a un consum de més de 100 tovalloletes humides per habitant i la generació d’unes 6.000 tones de residus d’aquest producte. A Espanya, la xifra augmenta a 43 milions de paquets l’any segons dades de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU).

Les tovalloletes estan generalment fetes de fibres de cel·lulosa no teixida i plàstic unides entre si formant una malla que dona cos al material i les fa molt resistents. A causa d’això no es desintegren —o no ho fan en el temps necessari— i passen a les aigües residuals a través de la xarxa de clavegueram. Per assegurar la seva dispersabilitat en un curt espai de temps, les tovalloletes haurien de tenir fibres enllaçades de forma caòtica per desfer-se, com és el cas del paper higiènic.

En molts dels models comercialitzats, basant-se en l’origen orgànic dels components, locions innòcues, etc. i atenent la seva biodegradabilitat, en l’etiquetat s’indica que, un cop utilitzades, es poden llençar al vàter. En molts casos les tovalloletes són biodegradables, però no de manera instantània com ho és el paper higiènic.

Els fabricants de tovalloletes justifiquen l’abocament d’aquests productes mitjançant la xarxa de sanejament d’acord amb els protocols d’assajos elaborats per les principals associacions de fabricants d’aquests productes: Association of Nonwoven Fabrics Industry (INDA) i European Disposables and Nonwovens Association (EDANA). Aquests protocols estan certificats segons la guia internacional NSF Certification Guide for Flushable Consumer Products.

En vista de les conseqüències en les xarxes de sanejament, els criteris d’aquests assajos es consideren insuficients per justificar l’eliminació d’aquests residus a través del vàter, ja que la realitat és que les fibres s’aglutinen i formen grans troques que embussen col·lectors, bombes, vàlvules i altres equips dels sistemes de clavegueram i depuració. 

D’altra banda, en períodes de pluges intenses, quan es col·lapsa el clavegueram, les tovalloletes poden acabar al mar i malmetre seriosament l’ecosistema marí. Fragmentades o senceres, les tovalloletes es poden confondre per aliments per diferents espècies marines. A més, quan es desfan es converteixen en microplàstics que són consumits pel zooplàncton, base de la cadena tròfica.

Malgrat que és difícil avaluar amb precisió el cost addicional per la presència de tovalloletes, l’Asociación Española de Abastecimientos de Agua y Saneamiento (AEAS) valora els sobrecostos d’explotació per l’augment de les neteges i les operacions de manteniment en bombaments i plantes en 200 milions d’euros l’any. En el conjunt de la Unió Europea, segons l’informe Toilets are not a bin!, d’octubre de 2014 i elaborat per EUREAU (associació de proveïdors d’aigua potable i empreses de serveis d’aigües residuals de 27 països europeus, tant del sector privat com públic), els danys en els sistemes de gestió d’aigües residuals i depuració són d’aproximadament 1.000 milions d’euros l’any. Aquests costos es fan repercutir en el conjunt de la ciutadania generalment a través de la factura de l’aigua o, si això no és possible, aquests imports es desvien de les inversions pendents (tan necessàries en els nostres envellits sistemes de sanejament).

Com es pot abordar aquest problema?

A l’hora de posar fi a aquest problema, és molt important la conscienciació ciutadana, tot i que probablement és molt més eficaç atacar el problema en origen, regulant la fabricació de les tovalloletes i el seu etiquetatge.

Pel que fa a la conscienciació, en els darrers anys s’han multiplicat les campanyes en les quals s’exposa el problema i es recomana no llençar aquests productes al vàter. Generalment aquestes campanyes les han dut a terme les mateixes empreses gestores, l’OCU i alguna administració pública. Tanmateix, tot i els avenços, l’efectivitat i l’abast d’aquestes campanyes no poden competir amb els mitjans publicitaris i etiquetatges confusos de fabricants i distribuïdors.

L’absència d’una reglamentació que determini criteris vàlids i objectius que permetin identificar quins productes són biodegradables i dispersables i, en conseqüència, es poden llençar pel vàter, així com la confusió que genera l’etiquetatge dels productes dissenyats per ser rebutjats pel vàter, fan necessària una regulació que protegeixi els sistemes de sanejament i també el medi ambient.

A fi d’abordar aquesta qüestió, s’ha constituït un grup de treball, impulsat per l’AEAS, per redactar una norma UNE que legisli els criteris d’acceptació dels productes susceptibles de ser rebutjats pel vàter. Hi participen tots els sectors implicats: fabricants, transformadors de matèria primera, laboratoris d’assaig, usuaris i operadors de la xarxa de sanejament. En aquest sentit, Espanya ha aconseguit un consens entre els diferents sectors que no s’ha produït a nivell internacional.

Aquesta norma UNE està a prop de publicar-se definitivament en el BOE després del període d’exposició pública. Com qualsevol norma UNE, serà una reglamentació tècnica de caràcter voluntari pels fabricants, però s’espera que serveixi com a base tècnica per al futur legislador.

La norma estableix els criteris que ha de complir un producte per ser considerat rebutjable a través del vàter i el seu abast és el de productes d’ús habitual en el bany, dissenyats, etiquetats o comercialitzats implícitament o explícitament com a susceptibles de ser contaminats amb orina, matèria fecal o altres fluids corporals.

Un dels aspectes importants d’aquesta norma és que, en la composició de les tovalloletes, es descarten les fibres d’origen sintètic. Aquesta és una qüestió fonamental ja que, més enllà de protegir els sistemes de sanejament, contribuirà a millorar l’ecosistema marí, greument malmès per la presència de microplàstics.

Enric Coll, responsable de clavegueram de SOREA i membre del grup de treball redactor de la norma UNE