I a tu, què et fa por?

Gairebé quatre de cada cent persones tenen alguna d'aquestes fòbies específiques, el trastorn d'ansietat més freqüent entre la població. Amb tot, i vist així traduït a percentatges, tampoc sembla una xifra molt elevada. Potser a efectes pràctics sembli que hagin de ser moltes més les persones a qui hi ha algun element a la vida que els espanta una mica o bastant o molt. De poc serveix que ens diguin que, estadísticament, és més segur l'avió que el cotxe si hem desenvolupat aquest recel a enlairar-nos amb el transport aeri. De poc serveix que ens diguin que un animal és absolutament dòcil si no ens desperta cap simpatia. De poc serveix que ens diguin que la mar està calmada si no som gens amics de l'aigua.

Els individus tendeixen a exagerar el risc que comporta una determinada situació. El més habitual és que els temors sorgeixin d'alguna experiència prèvia, del passat. Això explicaria les fòbies a animals (en aquelles persones que, per exemple, hagin patit l'atac d'un gos, o en aquelles altres que algun dia es van espantar perquè els va passar un colom molt a prop). Si has vist com algú mor ofegat, pot ser motiu suficient per desencadenar un horrible pànic a l'aigua, en una obsessió per la possibilitat de morir ofegat que oblida de seguida totes les capacitats de nadar demostrades fins aleshores. També un mal dia al volant d'un vehicle (fins i tot durant l'aprenentatge) pot desfermar una indisposició generalitzada a conduir, que propicia delegar la tasca en altres, tot i que es tingui el carnet (aquest fet es produeix especialment en dones, que prefereixen que agafi el cotxe el marit, sense tenir present que, com menys condueixen, més por desenvolupen; els entesos observen que les dones necessiten tenir més control de les situacions i solen tenir més tensió i més ansietat que els homes).

La majoria de tractaments que proposen per evitar les fòbies combinen, d'una banda, l'aprenentatge i l'adquisició d'un seguit d'habilitats per superar la por i, de l'altra, la necessitat d'exposar-s'hi, sense evitar-la, per així poder-se curar. Amb tot, des del món de la Psicologia es lamenta que si s'acudeix al metge de capçalera, no s'ataca l'arrel del problema (potser receptarà un tranquil·litzant a qui tingui por a volar per ajudar-lo a passar millor un vol, però no li curarà el mal). I sense voluntat de posar el dit a la llaga però sí de recordar el que assenyalen alguns experts: convé tenir present que, en lloc d'anar-se apagant, les fòbies tendeixen a evolucionar cap a més.

Les que hem citat fins ara són ja clàssiques. Però... les noves realitats que vivim, no desperten noves pors? A hipoteques que treuen les urpes? A ciberatacs que et destrueixin l'ordinador? A mandataris mundials que prenen decisions errònies? A nombres vermells que s'instal•len per sempre al número de compte? De què tens por, tu?

Oriol Solà i Prat