UEC Anoia recorda la figura de Joan Vives Queraltó

Una mica d’història...

Ell va ser un dels 7 socis fundadors de la UEC Anoia, l’any 1964. El mateix hivern ja va muntar el 1r Curset d’Esquí Alpí. Ell en va ser el pare i l’animador constant d’aquest curset que ha ensenyat a esquiar a moltíssims nois i noies de casa nostra, que ara ja envien al curset als seus propis fills, o bé n’esdevenen ells mateixos els monitors. Aquest curset ha estat una de les activitats més veteranes i regulars de l’entitat, celebrant-se de manera interrompuda des del 1964 fins enguany, el 2010. Aquests cursets s’han realitzat sempre a Andorra, de manera que entre Igualada i Andorra, concretament Soldeu, s’ha establert una relació de coneixement i complicitat que ha perdurat durant més de 45 anys. Les pistes de Soldeu i el xalet de Canillo, son llocs que guarden els records de centenars d’esquiadors d’Igualada i de l’Anoia, amb la figura del Joan sempre present. Ell en va ser el director durant 12 anys.

També va muntar el pioner Cursets d’Escalada en roca, i l’ànima també era ell. Va aconseguir treure’s el prestigiat títol de Monitor de l’Escola Nacional d’Alta Muntanya (ENAM), que en aquella època era con treure’s el Doctorat a la Universitat dels Esports de Muntanya, i es va convertir en un professor pacient, perseverant, que entusiasmava als demés a participar: als uns com a alumnes, i als propis companys, com a professors d’escalada del curset. Ell era el punt de referència i l’home serè que conduïa el grup amb prudència i a la vegada amb valentia.

L’any 1988, va organitzar una de les seves més grans aficions: els Cursets d’esquí nòrdic. Cursets que s’omplien a base del seu estímul, telefonades, i animació constant que ell feia als companys, perquè provessin d’una vegada aquell esport diferent de l’esquí alpí o de pista. Ell deia: 'allà no hi ha cues, la muntanya és per tu, vas on vols, això és una altre història', i així seduïa als futurs apassionats de l’esquí nòrdic. Es coneguda l’anècdota de que ell s’anava a entrenar fent esquí nòrdic, però que si es trobava pel camí un grup de coneguts o gent principiant, que es disposaven a iniciar-se en l’esquí nòrdic, ell deixava el seu entrenament, i es posava a ensenyar-los amb actitud d’ajuda. En les excursions, ell era molt prudent i controlava la marxa del grup. Segons els seus amics, ningú s’arribava mai a sentir endarrerit ni ignorat, una gran qualitat, que a la muntanya és apreciada sobretot pels que tenen menys mitjans i capacitat.

Una idea brillant: La Cursa de l’Esquiador

I arriba l’any 1989, en què té una idea brillant: 'farem una cursa que ens obligarà a entrenar-nos per començar la temporada d’esquí en forma, i n’hi direm La Cursa de l’Esquiador'. Una idea brillant, curiosa i a la vegada que és com una paradoxa: la Cursa de l’Esquiador, és la cursa on es fa de tot menys esquiar! I la gent deia: 'Com és que n’hi dieu la Cursa de l’Esquiador?', i el Joan pacient contestava: 'És que ens preparem per la temporada d’esquí... per això es la nostra cursa, la Cursa de l’Esquiador'. Chapeau! I no cal dir l’èxit creixent de cada convocatòria, que amb la d’enguany, a Hostalets de Pierola, ja arriba al número 22è, amb molt més de mil inscrits per edició. El Joan, en va ser la idea, l’ànima, l’iniciador, l’animador, i el supervisor constant, tant si n’era director, com quan ja va deixar la responsabilitat als que l’acompanyaven. Atent, vigilant, observador, exigent i molt honest i recte amb la normativa i la presentació dels resultats. Un home fiable, de confiança.

Per aquest motiu, d’una lògica absoluta, la Junta de la UECANOIA, amb el seu president al davant, Josep Orpinell, ha decidit per unanimitat i prèvia consulta amb l’Assumpta, la dona del Joan, que la Cursa de l’Esquiador, portarà afegit en el futur, el nom de 'Memorial Joan Vives'.

Arriba a la Presidència

I pocs anys després del debut de la Cursa de l’Esquiador, van arribar els anys de maduresa, i després d’haver participat en diferents càrrecs a la junta i en altres responsabilitats del club, el Joan Vives esdevé President de la UEC Anoia, des del 1991 fins el 1995. Molts dels socis veterans, bons coneixedors de l’entitat, afirmen que aquells anys van ser molt reveladors i constructius, d’una gran activitat i progrés de l’entitat. Amb un bon increment en el número de socis, i un gran nombre d’activitats de tot tipus. Una de les seves característiques personals, és que sabia estar al seu lloc, en el seu rol, en el seu càrrec i que anava amb tots els grups i especialitats: participava i animava tant els grups d’escalada, com els d’esquí, els de travesses, d’alta muntanya... Es pot dir que: 'Era un tot terreny', segons afirma el seu amic i company de grans escalades, des dels 18 anys, Rafel Vilarrúbies.

Un home meticulós i serè, amb un gran poder de convocatòria

Era un home meticulós. Un home que també ho donava tot pel club i per la gent. Treia la calculadora i es posava a defensar els números per l’entitat. Era l’advocat defensor, el tresorer exigent, i el vigilant fidel, per convertir-se al mateix temps en l’animador apassionat i constant d’un gran nombre d’activitats. Un animador generós.

Quan es proposava de fer una cosa, era una formigueta que no parava mai, i que aconseguia finalment, moure peces d’un pes molt superior a la seva aparent capacitat, a base de tenacitat i intel·ligència. Era la seva feina.

També sabia gestionar el consens. Quan ell manava, era el primer que preguntava: 'I tu com ho veus?'. Venia, et deia la seva, i sempre et demanava consell. Tenia un poder de convocatòria grandiós! Però quan no era ell el qui manava, exercia d’advocat del diable, i es posava contrastar totes les causes, per esbrinar-ne la viabilitat real. Deia: 'sinó hi ha oposició en un grup, no val la pena'. La seva exigència, i murrieria crítica, anaven dirigides a aconseguir la millor opció per l’entitat, i no defugia el debat sinó que perseverava en la recerca de les millors solucions. Podem dir que era, simplement, insubornable, la garantia de honestedat i qualitat.

El Joan, era l’home tranquil. L’home tranquil, que recorda el personatge de la pel·lícula de John Ford. L’home, l’escalador tranquil i serè, amb aplom, sense rauxes, amb cervell, que ho demostrava quan en un pas difícil, no sabies com, però el Joan, com aquell que no fa res, sense escarafalls, se’l passava amb una finor elegant, sense esbufecs. Un a zero, net i polit! Joan, com t’ho has fet?

De la prudència i de l’habilitat d’aquest home intel·ligent, ens ho relata una anècdota explicada pel mateix Rafel: 'en una cursa de corredors militars d’esquí a Navacerrada, on allà tothom queia o relliscava, degut al mal disseny d’una porta glaçada, ell en arribar al punt clau, va i frena en sec, fa l’escaleta, una sota l’altre, i un cop superat el perill-trampa, segueix a tota bufa muntanya avall, i va ser un dels guanyadors!'

I ara mateix me l’imagino organitzant a dalt del cel, una excursió com en les històries dibuixades pel Junceda i explicades pel Folch i Torres: dalt d’uns núvols magnífics, el Joan al davant, va seguit per una filera d’entusiastes que baixen esquiant els uns, caminant els altres, amb bicicleta més enllà, i disfrutant de la pau d’aquell espai que ja mai més s’acabarà, aquell espai que perdura per sempre.

Un dia, Joan, també nosaltres et vindrem a trobar i tots junts, seguirem amb tu una altra Cursa de l’Esquiador, aquella que perdura per sempre dalt dels núvols magnífics, del cel immens de l’eternitat.

Escrit amb la emotiva col·laboració del Josep Orpinell, Pompeu Marsol, i Rafel Vilarrúbies.

Per la redacció: Manel Mateu.