Vaga de vot (conte sense sentit)

Alguna mena d'aire tramuntanal havia causat uns insòlita reacció: fins i tot els afiliats i afiliades i simpatitzants van adonar-se que tota aquella moguda no portava enlloc, que aquell no era el veritable camí que el poble havia de seguir... per això l'abstenció va ser total. I en el sentit més literal del terme. Bé, només aquells qui encapçalaven cada una de la mitja dotzena de les principals candidatures van anar a votar, en l'inesquivable i potser inherent afany de poder (òbviament van votar-se a ells mateixos).

La gent n'estava farta i havia dit prou. I com que ja s'havia acostumat a fer vagues per a tot, també en va fer aquell dia. En general hi havia desil·lusió. Desencís. Desengany. Unes sensacions banyades per les interminables desqualificacions als adversaris, insults, retrets i cops baixos que s'havien succeït durant els darrers mesos. D'espectacles n'havien vist de molts colors. I el pitjor de tot és que probablement els més escandalosos encara eren aquells altres que s'havien estat coent entre bambolines i que encara no s'havien fet públics. Trist. Molt trist.

No era estrany, en aquest sentit, que una pàgina web demanés el vot per a un hàmster, assegurant que seria capaç de fer-ho igual o millor que els polítics actuals (és ben cert que si el que més disgusta la gent és que els facin promeses que després no es compleixen, el fet que l'animaló no hagués promès res garantia que tampoc hi hauria ni desenganys ni disgustos). Per tant, a tot estirar, només una mica més de comicitat al circ de la política.

En adonar-se que havien traït el seu líder, fins i tot els companys de partit van refusar l'escó que els pertocava en funció del repartiment de cadires en proporció al percentatge de vots recollits. És clar que els fonaments que contempla la llei electoral espanyola i que regulaven la tria van servir de ben poc. Ni tan sols l'aplicació de la llei d'Hondt en el repartiment d'escons (en basar-se en circumscripcions electorals provincials, per exemple, els diputats escollits pertanyien tots a la de Barcelona). Els analistes i els politòlegs elaboraven noves fórmules i teories per sortir d'aquell escenari, tan nou i alhora patètic; però és clar, amb la Política entremig, tothom escombrava cap a casa seva i no hi va haver consens.

Era fàcil preveure un caòtic debat d'investidura per escollir tant la mesa del Parlament com el president de la Generalitat. Això no treu que els candidats, un cop fet el recompte (més ràpid que mai, lògicament), de seguida van començar a fer allò que la inèrcia els dictà: van iniciar les negociacions amb la resta de membres per intentar formar majoria, oblidant a l'instant com s'havia desenvolupat tot aquell procediment o, en tot cas, obviant-lo completament. De fet, els importava ben poc que no representessin ni tan sols una milionèsima part de la població; fins aleshores la representativitat tampoc havia brillat mai per la seva contundència. Ells, a la seva...

Les despeses del procés ressonaven ara més que mai. La Generalitat havia gastat fins a vint-i-sis milions d'euros en el dispositiu per a les eleccions catalanes (entre subvencions als partits i coalicions que es presenten i la campanya institucional per fomentar la participació). Era un 9,8% més que ara fa quatre anys però responia a l'augment de l'IPC, ja que amb la contenció s'havia aconseguit reduir els vint-i-vuit quilos inicialment pressupostats. Tot per arribar a aquell punt insòlit que impedia avançar cap a qualsevol banda. I era en aquest context de suposada contenció que els candidats discutien en un luxós sopar si arribaven a algun pacte o bé si ho deixaven per a l'endemà i en parlaven amb més calma durant un dinar a peu de mar...

Oriol Solà i Prat

P.D. Aquest diumenge un total de 5.229.651 catalanes i catalans estan cridats a les urnes (gairebé divuit mil més que fa quatre anys). Alguns votaran. Uns tenen la tria claríssima, perquè s'identifiquen i creuen fermament en aquelles directrius que marca una formació; altres hi acudiran amb la idea de triar el candidat menys dolent, o de dipositar el seu vot a qualsevol dels candidats menys a aquell a qui no suporten de cap manera. Però tots triaran aquella formació que bonament els plagui (exercint lliurement el seu dret, que també és una sort del nostre país que no podem obviar) o faran amb la papereta el que els vingui més de gust. Altres es quedaran a casa fent qualsevol altra activitat que considerin que rendibilitza millor el seu temps. I dilluns, guanyi qui guanyi... en el fons tot continuarà pràcticament igual.