A veure qui la té més llarga!

De fet, el rècord supera per uns metres la que fins ara era la taula més llarga, amb 1.176 metres, que havien preparat fa un parell d’anys a Viena. Curiosament, aquesta ciutat austríaca ha vist com aquests darrers temps li volaven diferents rècords que tenia en possessió. Just el dia abans, unes dues mil cinc-centes s’havien reunit a Valladolid per batre el rècord Guinness de llepar gelats (aquí ho van tenir més fàcil; el rècord anterior no passava massa de les quatre-centes persones).

Justament la setmana passada va celebrar-se el Dia Internacional del Rècord Guinness, la cinquena edició d'una jornada que commemora el fet que l'any 2004 aquest conegut llibre va assolir el seu propi rècord: ser el llibre més venut mundialment. Un ampli registre de les plusmarques més diverses i insòlites. I és que qualsevol excusa és bona per proposar un repte d'aquest estil. Aquests propers dies, per exemple, la ciutat de Mèxic intentarà aconseguir l'arbre de Nadal més alt del món, superant el rècord que fins ara té la ciutat brasilera d'Aracajú (l'any 2007, amb 110,1 metres); de nou la llargada per davant de tot. Quina obsessió!

Costa entendre la funcionalitat d’aquests reptes més enllà de passar-s’ho bé i de promocionar a l’exterior el municipi. Tot un món, això dels rècords, i sembla que hi ha gent que s’hi dedica. Així, per exemple, la Coordinadora de Penyes de Valladolid ja té currículum: a banda de la llepada de gelats, una setmana abans ja havia aconseguit batre el rècord d’inflar globus en una hora. O la mateixa ciutat de Mèxic enguany ja disposa del Guinness al nombre més gran de persones fent-se un petó alhora i al mateix lloc (en van ser 39.897) i d'altra banda ballant el tema “Thriller” de Michael Jackson (13.957). Distraccions curioses, també. El problema arriba quan es fomenta en excés l’esperit competitiu, per molt que en aquest cas es tracti d’una rivalitat sana. Perquè aleshores és un mai acabar. En el cas de les taules, per exemple, és probable que ara els dos municipis juguin a anar afegint metres al rècord, ara l’un ara l’altre. Quan tu m’has superat, jo la faig més llarga i et supero a tu. Ja podrien pactar una mida unitària, de manera que els diferents municipis s’apuntessin a aquell estàndard i el rècord fos compartit. I així tots contents. No hi hauria vençuts ni guanyadors, o ho serien tots alhora. En aquest cas més que mai, això sí, seria bonic deixar la competició empatada; vaja, en “taules”!

Oriol Solà i Prat