Les veus anoienques de l'1-O

En el marge de menys de dues setmanes, a principis de la tardor de 2017, el país va viure tres de les jornades més intenses de mobilització popular de la seva història recent. El referèndum de l'1 d'octubre del 2017 va ser un punt culminant d'un importantíssim esforç de la ciutadania a l'Anoia i a tot Catalunya, que va tenir la seva continuació amb les multitudinàries manifestacions del dimarts 3 contra la violència registrada als centres de votació.

Sobre el paper, les xifres de l'1-O a la comarca no diferien de les del 9-N. Amb un cens un xic inferior, van votar 39.357 persones per les 40.242 de la cita de 2014. I el  percentatge de vots afirmatius, 36.366 vots, vora un 93%, millorava en uns 3.000 electors el ‘SÍ-SÍ' de la consulta convocada tres anys abans. I amb tot, la sensació als carrers era molt diferent. El 9-N, quan més de 40.000 anoiencs havien votat sota la pluja en menys col·legis i en urnes de cartó, finalitzava amb satisfacció i esperança; a les hores posteriors a l'1-O, hi havia la sensació d'haver plantat cara i haver superat un mur enorme, una emoció intensíssima, però la certesa que havia començat un conflicte obert, amb un estat espanyol que no dubtava en aplicar la violència per impedir les votacions. AnoiaDiari recull diferents testimonis anoiencs d'aquelles jornades i com les van viure, quan fa un any dels fets.

20 de setembre. Davant la Conselleria d'Economia

El 20 de setembre, efectius de la Guàrdia Civil espanyola van entrar a la Conselleria d'Economia per a un registre i, al mateix temps, es detenia a una quinzena de tècnics i càrrecs del Govern. Ben aviat, milers de persones es van concentrar davant de la seu d'Economia. A dins, com a treballador, hi havia un anoienc prou conegut, Josep Maria Palau, exalcalde de Jorba i regidor igualadí, que recorda que "feia dies que sabíem que ens estaven a sobre. El famós Jutjat número 13 feia mesos que feia requeriments, per tant, allò no era estrany. Quan jo vaig entrar, ja hi havia uns 20 policies que es movien pels despatxos de qui suposaven que controlaven el referèndum: la Secretaria General de Patrimoni i l'Àrea de Processos Electorals".

A la Conselleria "es respirava inquietud, clar. Ens constava que hi havia companys detinguts, no només alts càrrecs. Vam fer una pancarta i la vam penjar al carrer, que demanava
la llibertat dels nostres companys. Vèiem la gent protestant al carrer i això ens animava. Els que registraven devien acabar avorrits. I quan treien el cap al carrer, la gent els escridassava. Jo, per la meva part, vaig estar fins a la mitjanit allà, quan ja havien parlat els Jordis". Davant la Conselleria hi havia moltes cares conegudes que veien a Palau a dins. Una d'elles era Jordi Pont, tinent d'alcalde de l'Ajuntament d'Igualada, que es va desplaçar a Barcelona a primera hora de la tarda. "Vam deixar el cotxe en un pàrquing" explica "i se'ns feia estrany, perquè era un contrapunt pagar per aparcar quan semblava que anéssim a fer la revolució. Hi vam anar per impuls, però el cert és que entre la gent que hi havia protestant allà a la Conselleria, els perfils eren molt diferents de les clàssiques manifestacions de la Diada, molts joves universitaris. Veies uns joves que rarament et trobes l'Onze de Setembre. Me'n vaig adonar que havíem passat una altra pantalla".

A davant l'edifici, van coincidir Jordi Pont i el regidor Enric Conill, que havia marxat amb la seva germana a la capital després d'escoltar les notícies. "Des de feia dies ens informaven de més i més notícies de registres, però aquell 20 de setembre, pel que sentíem a la ràdio, enteníem que era diferent. Va ser un dia molt llarg. Veia el Josep Maria
Palau dins la Conselleria i ens anàvem enviant missatges. Les informacions que ens arribaven eren molt confuses. I, malgrat tot, l'ambient era gairebé festiu i veies gent molt diferent, al matí joves estudiants i a la tarda gent vestida de 21 botons també".

I davant la seu de la CUP

Aleix Auber, el batlle capelladí, també estava atent a la ràdio les primeres hores del dimecres 20. En tenir notícia del registre a la Conselleria d'Economia "vaig pensar que
ens havíem de moure. Vaig deixar la feina i amb un grup de companys i companyes vam fer cap a Barcelona". Eren protestant davant la Conselleria quan els van arribar noves de la intenció de la policia espanyola d'entrar a la seu de la CUP, al carrer Casp. Vam veure molts coneguts de camí i, just arribar allà, vam trobar-nos els antidisturbis de cara". El seu record és "vam veure que ens podíem empoderar, que amb la força de la nostra presència podíem frenar-los".

El capelladí valora "la solidaritat que vam rebre a la CUP. Hi havia gent com Albano Dante Fachín o Jaume Asens, que estaven disposats a tot per ajudar-nos". També Xavier
Trias o Alfred Bosch. "És positiu. Demostra que, malgrat les distàncies ideològiques, calia plantar cara a la repressió. M'agradaria que sempre fos així i no sempre ho ha estat,
a l'esquerra independentista ho sabem bé, però cal valorar aquell gest. Quan es vulneren drets calen aquestes reaccions". Auber també era present el dia 22 en la protesta
pel registre a l'empresa Innovapack, a les Gavarreres, "un episodi surrealista", ja que era una broma dels mateixos treballadors que la Guàrdia Civil va interpretar com un senyal que les urnes eren a Òdena. I, just quan tornava al despatx, es trobava el requeriment judicial per anar a declarar a Manresa el 4 d'octubre, citat per donar suport a la convocatòria de l'1-O i cedir locals municipals. És l'únic alcalde citat de la comarca i, com la berguedana Montse Venturós, no hi va anar: "no hi podia assistir, ferho,
era reconèixer l'activitat repressiva".

Davant la seu cupaire hi havia també la igualadina Neus Carles. En el seu cas, estava pendent de participar en la penjada de carells que es feia a Igualada aquell vespre, però
durant la tarda, amb un grup d'amics, van decidir marxar a Barcelona. Van veure com els policies marxaven, "l'ambient era festiu. Fins i tot vaig pensar que potser estàvem fent massa festa...". Van tornar a Igualada passades les 11 "i recordo escoltar el discurs dels Jordis per la ràdio, quan estàvem fent cua a la Ronda Litoral".

De la Conselleria a la penjada de cartells; del 20-S a l'1-O

Per qui realment va ser llarg el dia, però, va ser pel jove Sergio Pérez. "Durant el matí estava a Barcelona, davant la Conselleria d'Economia protestant pel registre. El fet és que ja no vaig veure la part final de la manifestació i la mobilització, ja que volia tornar a Vilanova del Camí". Al municipi també hi havia prevista una penjada de cartells que animava a votar l'1-O. "Teníem ganes de fer coses i moure Vilanova, animar a la gent a participar en el referèndum i dir la seva" explica aquest vilanoví, periodista. Ell va ser una de les
deu persones identificades la nit del 20 de setembre al poble per penjar cartells: "em pensava que només ens volien posar la por al cos, però tants mesos després i encara hi som. El material que portàvem no era el de la Generalitat i, per tant, no ens el podien treure, no era el que estava prohibit".

Malgrat tot, des d'aleshores, els deu vilanovins i vilanovines tenen un expedient obert amb la màxima sanció possible per aquest cas: 500 euros. En ple compte enrere cap al
referèndum, es mantenia la incògnita de fins a quin punt la intervenció policial podria interferir en les votacions i si trobarien les urnes. "Corríem el risc que el referèndum fos
un 9-N bis" comenta Sergio Pérez, "però, malgrat que hi havia la famosa llibreta que havien trobat al registre a Barcelona, no van trobar les urnes".

L'episodi de la broma d'Innovapack, el 22 de setembre, va ser un ridícul en la recerca de les urnes, però el caràcter del registre a Events, el dijous 28, va ser molt més greu. La
Guàrdia Civil va aparèixer a l'empresa del polígon d'Igualada cercant les urnes. "I no eren gaire lluny", confessa Josep Maria Oller, coordinador del referèndum a la capital
anoienca. "Innovapack va ser una broma, sí, però a Les Comes, en una nau d'un empresari igualadí prou conegut, era una situació diferent" detalla Jordi Pont. "Els detalls d'on eren no els coneixíem, però ens vam adonar que requisaven paperetes i vam témer que també les haguessin trobat. Teníem la intuïció que estaven al Polígon i vam patir, sí" afegeix el tinent d'alcalde.

Els darrers dies abans de la votació van ser de molta més tensió: "eren dies molt intensos" confessa Jordi Pont, "quan fent accions que com a regidor són quotidianes pel que fa a la gestió d'espais públics, podies acabar als jutjats. Hi ha gent que és a la presó, els nostres consellers, que no ho són per cap acte de corrupció. Hi ha determinats fiscals que
et poden investigar per fer el teu treball ordinari". Eren dies "que tenies la sensació que tot el que feies ho havies de fer d'amagat. Jo vaig agafar taules i cadires aquell cap de setmana, per si calia al final votar al carrer... i la furgoneta la vaig amagar al garatge". Jordi Pont esmenta també la presència dels serveis d'informació de l'estat espanyol
voltant per Igualada. "Cares noves, amb uns posats i una pinta que et feien pensar... No els havies vist mai i de cop te'ls trobaves sempre, al mig d'Igualada. Hi ha un dinar amb Joana Ortega a l'Estació Vella on Marc Castells va saludar al membre del CNI que a les 4 de la tarda ens estava observant des d'un lloc apartat. Clar, era evident. I molta gent tenia la sensació que la seguien".

CDR i l'autoorganització

Arribava el cap de setmana de l'1 d'octubre. Seguia l'enigma de com se celebraria el referèndum. A l'Anoia, per una banda, hi havia diversos col·lectius que s'havia anat organitzant els darrers dies i 27 ajuntaments; de l'altra, els efectius policials espanyols, uns quants d'ells allotjats a l'Hotel del Bruc i a les casernes. Quedava per saber quin seria el paper dels Mossos. Durant el cap de setmana, a Igualada, alguns centres públics van desplegar tota mena d'activitats perquè restessin oberts. Milers de persones van fer pinya en aquests punts fins a la matinada de diumenge. La iniciativa Mou-te pel Referèndum, embrió dels Comitès de Defensa del Referèndum, CDR, grups transversals d'organitzacions sobiranistes, va ser també una de les garanties que força hores abans que s'obrissin els col·legis, aquests estiguessin plens de gent. Els CDR reflectien en la seva composició tot el ventall ideològic i organitzatiu de l'independentisme.

"El dissabte a la nit patia perquè no es pogués fer" assegura Neus Carles, la responsable de l'organització a l'Ateneu. "Vaig dormir poc aquell dia. Vaig passar per la Biblioteca, a les 4 de la matinada, i hi havia moltíssima gent. A l'Ateneu també. I vaig veure que sí, que no ho podrien parar" continua. Jordi Pont recorda que "va ser un dia que estàvem en alerta permanent des del primer minut. L'adrenalina estava al màxim i ningú es va arrugar. A l'Escorxador, on estava jo, pensàvem que podien venir en qualsevol moment a assaltar-lo".

Va viure aquella jornada al màxim també Josep Maria Oller, que "no vaig estar tranquil fins aquell vespre amb el recompte fet. Vivíem en una guerra de nervis, els atacs informàtics feien saltar les IP des de primera hora". L'organització a Igualada estava preparada al detall, "amb la ciutat dividida en quatre zones amb els respectius responsables.
Quan vam veure que fallaven les IP, ens vam reunir i vam decidir traslladar als col·legis que s'emprés el cens manual. Calia desencallar les cues". Eva Pedraza, regidora igualadina i integrada en un dels CDR, assegura que "vam témer que el Govern a la Generalitat, després de les primeres càrregues, volgués aturar el referèndum.
Va ser la determinació del poble resistint al carrer que va fer que aquesta decisió del Govern no fos efectiva. Ja havia patit les hores anteriors a l'1-O, quan arribaven instruccions de l'ANC que en cas que aparegués la PN o GC, havíem de posar-nos en fila índia amb la papereta en mà i no resistir, per sort ningú no en va fer cas. Tothom va tenir clar que l'estratègia adequada era la resistència pacífica i que calia defensar les urnes". 

S'hauria pogut fer el referèndum sense els CDR i sense també l'organització dels partits? Pont opina que "a les reunions de preparació hi érem i després vam deixar pas a les
organitzacions de la societat civil, però jo crec que sense els partits no s'hagués pogut fer". Els cupaires, per la seva part, havien organitzat més de 130 voluntaris per cobrir totes les meses. 

La determinació per celebrar el referèndum no era exclusiva de l'independentismetradicional. Sergio Pérez dibuixa el quadre de la gent que defensava el col·legi a Vilanova
del Camí: "em vaig trobar a molts, molts companys del'institut, que mai havien estat independentistes fins aleshores. Hi ha hagut sempre cert escepticisme dels sobiranistes
de tota la vida amb la gent de Vilanova... però allà, davant dels col·legis, hi havia molts joves i es parlava castellà també. Hi havia independentistes i no independentistes, però hom volia votar. Hi havia alegria i germanor". Afegeix que "hi ha hagut un canvi a Vilanova, hem passat de 200 a 2.300 independentistes en uns anys. Aquell és un dia per recordar. Em va costar dormir, pels whatsapps que no paraven de sonar i per l'emoció".

El moment més icònic de l'1-O a l'Anoia és, a part de la concentració a l'Ateneu, l'entrada de la Guàrdia Civil a Montmaneu i Sant Martí Sesgueioles. "Som un poble de 380 habitants, mai creuríem que ens haguessin entrat d'aquella manera" explicava a AnoiaDiari un dels protagonistes de la defensa del col·legi sesgueiolenc, on diverses persones van resultar contusionades.

Els fets de Sant Martí Sesgueioles, Montmaneu i l'ocupació de Rubió per l'institut armat condicionarien la resta de la jornada a l'Anoia. Aleix Auber, el batlle capelladí, opina
que "no era gratuït que haguessin anat a aquests llocs. La policia volia demostrar que fins i tot el poble més petit podia ser atacat. A Capellades, amb el govern que tenim (CUP
i ERC en coalició, i amb el PDeCAT, 11 de 13 regidors independentistes), vam pensar que era ben possible que entressin també". 

La trucada de la Merkel?

Els darrers mesos, en la crònica de l'1-O, s'ha assenyalat que la reducció dels atacs als col·legis a la tarda es deu a una trucada de la cancellera alemanya Angela Merkel a Mariano Rajoy, escandalitzada per la violència. Sigui o no veritat, des de l'entrada a Sant Martí Sesgueioles, cap a les 2 de la tarda, no hi hauria més incidents a la comarca.
El coordinador d'Igualada, Josep Maria Oller, entén que "veníem d'haver vist allò de Sant Martí Sesgueioles, vam intentar controlar la histèria, però no era senzill. Rebíem
moltes notícies contradictòries. La traca final podia haver estat a Igualada". "Va ser un cúmul de situacions" segons Oller.

A l'Ateneu Igualadí, Neus Carles recorda que "l'advocada que ens assessorava deia que en un lloc privat com l'Ateneu Igualadí no podien entrar, al revés d'altres col·legis. Jo,
tranquil·la, no ho vaig estar. No vaig ni dinar, de fet. I nosaltres estàvem més protegits i fins i tot vam fer la paella a l'entrada de l'Ateneu Igualadí perquè no faltés gent". A les 5 passades, "Josep Maria Oller em va trucar i em va dir que ho preparés tot perquè les meses venien cap aquí. Hi havia cua aquí, encara. Era una manera que fos més difícil entrar. Què hagués passat si no? Vés a saber. El cert és que a la tarda hi va haver poques intervencions. Els pobles estaven més preparats, també". Quan va veure els vídeos "amb la gent amb un somriure acompanyant les urnes, ho vaig veure de manera diferent".

La retirada a l'Ateneu Igualadí de les urnes dels diferents col·legis va ser una decisió difícil. Eva Pedraza considera que "no em convencia. Era un moviment que invalidaria
el resultat de les votacions ja que, per ser vàlid el resultat a ulls internacionals, és condició que les urnes estiguin sempre a la vista. Amb tot, davant l'alerta de l'arribada de la policia, calia decidir si ens arriscàvem a perdre vots o els concentràvem per protegir-nos i protegir-los. Bé, ens arribaven diverses alertes que la policia s'acostava i va ser molt difícil mantenir les urnes als col·legis".

Aquella setmana i mitja frenètica va tenir el penúltim episodi a l'Ateneu Igualadí per a molts dels protagonistes. Enric Conill, Jordi Pont i Eva Pedraza, regidors igualadins, hi eren junt als portaveus dels seus grups, Josep Maria Palau, l'alcalde Marc Castells i Albert Mateu. La temuda visita policial no va tenir lloc. I, a la nit, els somriures van venir a diferents punts d'Igualada, com el Casal Popular. "Van ser unes setmanes molt intenses. Un mes, pràcticament fins al 27 d'octubre. Serà difícil viure una cosa igual" afirma Jordi Pont. Sobre si ho hagués evitat un posicionament en contra dels Mossos, el regidor creu que "no ho crec. Abans et diria que sí, però tal com va respondre la societat, era molt difícil parar-ho. L'estat espanyol ens ha fet ‘grans' com a poble i això no ho oblidarem". "La gent ho va fer possible" rebla Enric Conill. Eva Pedraza remarca els moments després "un dia de llàgrimes i somriures, entre la ràbia provocada per les imatges de violència i l'orgull d'haver garantit col·lectivament de manera pacífica l'exercici de radicalitat democràtica que és votar. És evident que va ser un dels esdeveniments més transcendents de la nostra història".

Josep Maria Oller té present com va tancar la jornada. En arribar al Casal Popular, "amb un alleujament enorme", va prendre un gintònic: "va ser el més bo de la meva vida. Aquell dia és un record inesborrable".