El dia 17 de juny de 1896, Alexandre Llorens va ser detingut al seu domicili i empresonat a la presó de Montjuïc. Avui, 120 anys després, a Barcelona hi ha una exposició que el recorda. A ell, i a tots els milers d’obrers catalans d’idees anarquistes que entre el 1896 i el 1897 van ser empresonats al castell de Barcelona per l’anomenat Procés de Montjuïc.

La meva àvia té una magnífica carpeta negra on guarda papers antics. Coses velles de persones que un dia van formar part de la nostra família. Hi té des de certificats de naixement i cartes d’amor fins a esqueles. Un dia, al menjador estant, va començar a remenar-la. D’entre totes les lletres lligades escrites en català no normativitzat, la meva atenció va anar a parar en un full concret: uns poemes. Quan vaig voler saber qui n’era l’autor em van parlar del meu rebesavi Alexandre, que havia estat empresonat a Montjuïc a finals del segle XIX. Des d’allà havia escrit els versos que ara veia, i moltes cartes més que els meus avis encara conserven.

Per què va ser empresonat, el rebesavi Alexandre? Quina causa ideològica defensava?  Quan pensem en el castell de Montjuïc ens vénen al cap els bombardejos d’Espartero o Prim sobre Barcelona. Potser també recordem l’afusellament del pedagog Ferrer i Guàrdia i, és clar, l’assassinat del president Companys. Montjuïc és un lloc amb història, sobretot per la seva posició privilegiada al costat del mar i sobre Barcelona. Al llarg dels anys, el castell ha sigut diversos cops una presó militar. Ha tancat dins seu anarquistes, obrers, republicans. Ha acollit un Museu de l’Exèrcit que va inaugurar el mateix Franco el 1963. I tot i així, hi ha una època de la seva història de la qual encara no hi ha hagut suficient debat: el Procés de Montjuïc.

“La nostra acció ha de ser la revolta permanent”, llegim quan entrem a l’exposició El Procés de Montjuïc, anarquisme i repressió a la Barcelona de finals del segle XIX. És una cita de Piotr A. Kropotkin, pensador rus considerat un dels principals teòrics del moviment anarquista. Qui ha escollit l’aforisme en qüestió és Antoni Dalmau, escriptor, polític, historiador català i ara comissari d’aquesta l’exposició que acull el castell de Montjuïc des del 15 de setembre del 2016 fins al 28 de febrer del 2017.

El 2012, Dalmau va publicar el llibre “El procés de Montjuïc. Barcelona al final de segle XIX”. És un expert en l’auge anarquista de finals del 1800 i principis del 1900, època en què Espanya segueix amb la guerra de Cuba i s’embarca en la de Filipines. A Catalunya la fil·loxera porta l’agricultura a una crisi total i la societat comença a agrupar-se “bé per protestar contra aranzels abusius, celebrar el Primer de Maig o bé promoure un catalanisme incipient”, llegim a l’exposició de Montjuïc.

La repressió contra el moviment obrer i pagès va conduir a molts anarquistes a optar per la propaganda pel fet, és a dir, dur a terme actes notables per tal d’inspirar nous individus a unir-se a la causa. Més clarament: organitzar atemptats. Es van organitzar grups autònoms revolucionaris per atacar els qui ells creien els pilars del capitalisme espanyol: l’estat, la burgesia i l’església. La propaganda pel fet va crear una atmosfera d’inestabilitat estimulada per conflictes socials i laborals.

Aquest tipus d’acció directa va guanyar popularitat sobretot entre els anys 1893 i 1897, on es van viure molts actes de violència anarquista: atemptats contra personatges destacats de la vida política espanyola (Antonio Cánovas i Martínez Campos, presidents del govern espanyol), la bomba al teatre del Liceu el 1893 (s’entenia que la institució representava la societat burgesa) o l’atemptat de la processó del Corpus de Barcelona (símbol de la litúrgia popular eclesiàstica) el 1896, conegut com l’atemptat del carrer dels Canvis Nous. La revolta anarquista va ser contestada amb una gran repressió governamental, de vegades indiscriminada, que va crear una espiral de violència d’acció/repressió/acció mentre creava nous màrtirs dins de les files anarquistes. El moment clau d’aquesta repressió va ser el Procés de Montjuïc.

“Amb el nom de procés de Montjuïc ha passat a la història la causa judicial i política que, teòricament, es proposava aclarir les circumstàncies i els autors de l’atemptat que va produir-se el 7 de juny de 1896 al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, en el transcurs de la processó de Corpus, i que va causar dotze morts i una cinquantena de ferits”, escriu Dalmau com a introducció a l’exposició; “En realitat, però, va convertir-se en una gran campanya de repressió contra el moviment obrer en general, i anarquista en particular”.

A finals del 1890 es van detenir prop d’un miler d’obrers catalans que van ser portats a Montjuïc. Després de tortures intensives, d’un procés judicial ple d’irregularitats i de múltiples condemnes, el 4 de març de 1897 van ser executats cinc homes innocents al castell de Montjuïc. Una gran campanya internacional va denunciar al món els abusos i l’arbitrarietat del sistema polític de la Restauració.

I per què hauria d’aixecar més polseguera aquest Procés? Perquè no se sap amb exactitud quantes persones van ser empresonades a Montjuïc, i perquè una bona part d’elles no eren culpables de cap dels atemptats que es van viure a Barcelona. És el cas del rebesavi Alexandre, que va ser per fi posat en llibertat el 3 de novembre de 1897, havent passat un any i mig empresonat al pont número 2 de la presó de Montjuïc.

Alexandre Llorens és només un dels molts obrers que van veure’s involucrats en una batuda que pretenia retenir totes aquelles persones que d’alguna forma o altra estiguessin lligades amb l’anarquisme.  Alexandre era un sabater de Capellades (Anoia) que col·laborava en alguns mitjans de comunicació anarquistes i que era tresorer d’una organització del poble anomenada “El Círculo del Porvenir” que acollia els militants del grup “La Solidaridad Paperera del Noya”, com podem saber gràcies a l’historiador Miquel Gutiérrez. El sabater va ser empresonat junt amb quatre capelladins més.

Alexandre Llorens va escriure diversos articles al diari “El Globo” de Madrid, junt amb altres presoners. En aquests articles els empresonats defensaven la seva innocència i expressaven malestar per totes les injustícies a les quals van ser sotmesos. El 20 de setembre del 1897, per exemple, El Globo els va publicar l’article “El imperio de la arbitrariedad”:

“¿Por qué se nos prendió? ¿Por suponérsenos sospechosos de complicidad en nefando crimen, ó por dar satisfacción á una política sin entrañas? Si lo primero, hace ya tiempo que debiéramos estar en libertad; si lo segundo… recordemos que las cosas caen siempre del lado que se inclinan [...] ¿Cuando se pondrá término al estado bochornoso en que vivimos, creado por los fautores de un espantoso crimen, por las torpezas y abusos policíacos y, sobre todo y ante todo, por la arbitrariedad gubernamental? [...]¿Cuál es el delito que sobre nosotros pesa? Ninguno, á no ser que constituya delito ser millonarios de miseria [...] Tranquilos, ya que no felices, vivíamos antes del atentado de Cambios. Desplegó sus negras alas el Cuerpo de Vigilancia (que nunca supo prevenir sino reprimir a tontas y a locas) consumado el crimen, y dio con nuestros cuerpos en la cárcel [...] No; no hemos sido nosotros, sino el Gobierno, quien no ha respetado el IMPERIO DE LA LEY [...] No hemos dañado á nadie; no hemos faltado á la ley: somos honrados, media Barcelona ha respondido con sus firmas de nuestras costumbres morigeradas y, no obstante, se nos retiene en prisión [...]  ¡Qué cinismo tan grande! El lugar á que nos corresponde ir es á.. CASA [...] Como única ley se nos impone LA DEL EMBUDO, no cesaremos de repetir: AL IMPERIO DE LA ARBITRARIEDAD QUE MATA, OPÓNGASE EL IMPERIO DE LA LEY QUE VIVIFICA”

Alexandre va ser només un perjudicat més d’aquell procés i, lògicament, la seva història no apareix a l’exposició del Castell de Montjuïc. Allà hi trobem una bona feina de recerca per part d’Antoni Dalmau que ens ajuda a contextualitzar els moviments socials de finals del segle XIX. Dalmau explica els esdeveniments de l’època ajudat per imatges de l’arxiu fotogràfic de Barcelona, entre altres organitzacions; entrevistes, documents, i fins i tot poemes de Joan Maragall, que tot i no ser anarquista no podia obviar la realitat que vivia el seu país.

El 1894, Maragall escrivia que a Barcelona l’anarquisme se sentia en l’atmosfera i tothom en parlava. Per aquest motiu no seria estrany que si algunes persones fessin recerca, descobrissin que algun familiar seu va ser empresonat al Castell de Montjuïc. Un anarquista a la família. I és que com digué Dalmau el 2011, quan una servidora investigava el seu rebesavi: “Amb aquests ideals ha anat avançant sempre la història, enfront dels privilegis d’algunes minories poderoses. Molts d’aquells obrers dipositaven en l’anarquisme l’esperança d’una vida més digna i més justa per a ells i els seus fills”. Fent cas a Kropotkin, la seva acció era una: la de la revolta permanent.

Article publicat a Núvol (21.10.2016)