M'ha entristit la mort d’Antoni Farrés. I això que no el coneixia ni tinc cap vincle amb Sabadell. L'havia sentit a la ràdio, pragmàtic i poc convencional, i vaig ser en una conferència seva a l'Escola d'Adoberia sobre Internet, premonitòria de coses que després han passat. Em va cridat l'atenció la seva capacitat de reconvertir-se d'alcalde a expert en un àmbit de coneixement tant tècnic.

Diuen d’ell que ha estat l’artífex de la transformació de Sabadell, que a principis dels vuitanta era una ciutat grisa, trista, industrialment derrotada i ara, en canvi, és una ciutat viva que fins i tot té corteinglés. Tots tenim al cap ciutats de Catalunya que s’han transformat i transformacions que s’han associat al nom d’un alcalde.

Sense conèixer-lo, sempre m’havia caigut bé. Alt i prim, amb posat desmanegat –si m’ho permeteu-, amb vidres gruixuts, nas gros i els cabells al front. Però amb un parlar seductor. Com tots els que han passat per la política, llums i ombres, encerts i errades, acords i discrepàncies. Però molts partidaris i pocs detractors. I un llegat que ha transcendit més enllà de Sabadell. Si no, un alcalde que no sigui el de Barcelona no surt al telenotícies el dia que es mor, ni té un reconeixement tan unànime.

Miro els comentaris a La Vanguardia digital. Més d’un centenar. De gent de Sabadell –de gent de Terrassa!-, però també de tot Catalunya i d’Andalusia. Alguns aprofiten per carregar contra l’alcalde actual. D’altres –pocs- li retreuen algun episodi. Algú recrimina que avui “això no toca”. Però la majoria, elogis. Home de principis i valors, autèntic, íntegre, decent, discret, defensor de les seves idees però dialogant, lluitador per un ideals i no per una cadira. En destaquen el seu estil i lideratge, i el fet que fou alcalde per un partit minoritari que va aconseguir quatre majories absolutes consecutives. "No et vam votar mai però vas venir al funeral del meu pare". "Jo no et podia votar però m’agradava que fossis l’alcalde". I inevitablement es fan comparacions amb la manera de fer política d’avui.

Tots ens hem de morir un dia o altre però deu ser bonic saber que has deixat empremta i que la teva gent t’agraeix el que has fet.

M’emociono i penso en una bestiesa, que és que aquesta gent no s’hauria de morir mai.