"Atreveix-te a ser desitjada. Entra"

La frase és d'un pòster col·locat a l'exterior d'una botiga del centre d'Igualada. El mínim que podem dir és que es tracta una frase extemporània i desafortunada. No sé si el propietari de l'establiment és home o dona, jove o gran. Però és clar que no és una persona del seu temps, i que l'elecció del missatge publicitari reflecteix un cert amateurisme. Ningú que es dediqui professionalment a la comunicació publicitària cauria en el parany de suggerir de manera tant explícita que les dones són un objecte de desig sexual. L'autor del missatge segur que no es va plantejar un "Atreviu-vos a ser desitjats. Entreu" que interpel·lés (paraula de moda) tant a homes com a dones. El missatge s'adreça exclusivament a les dones. L'"atreveix-te" i l'"entra" ens vénen a dir que cal un certa gosadia per aparèixer a ulls de la gent (dels homes!) com un objecte de desig sexual i alhora inviten a transgredir unes convencions socials que hem de suposar que no veuen amb bons ulls que les dones s'empolainin per ser més desitjades.

L'"indepe" i el "fachilla"

Són dos alumnes que tinc ara mateix i que s'asseuen a primera fila. El primer és diu Marc, duu l'estelada al canell, ha fet totes les vagues d'estudiants i ha anat a totes les manifestacions independentistes. És el Barça i parla sempre en català. El segon es diu Álvaro, duu la bandera espanyola al canell. No sé si va a manifestacions unionistes, però aprofita qualsevol ocasió per dir irònicament que "esto con Franco no pasaba" i provocar la cridòria de la resta de la classe. És del Madrid i parla sempre en castellà (amb mi, en la intimitat, algunes vegades parla en català). Però s'asseuen junts a primera fila, fan els treballs de la meva assignatura plegats i estan fent el Treball Fi de Grau també junts. El primer és un alumne dispers, absentista, que posa els peus al seient del davant, que es passa la classe amorrat a l'ordinador. Però arribarà allà on es proposi. El segon és un alumne exemplar. Tant de bo en tingués cinquanta com ell a classe. Ho anota tot, sovint fa intervencions de mèrit i pregunta dubtes al final de la sessió. També arribarà allà on es proposi. "Indepe" i "fachilla" s´ho diuen mútuament, i aquesta confiança s'ha encomanat a la resta de companys. Aquest trimestre, malgrat el que ha estat passant fora de l'aula, ens ha deixat instants memorables, com quan els vaig dir que faríem una gimcama, com si fóssim al cau, i el "fachilla" per provocar va dir que ell havia anat a l'OJE i que allà no feien gimcames; que la Falange és una cosa seriosa. Almenys a la meva classe no hi ha la fractura de la qual tant es parla.

L'anglès, llengua vehicular

S'està produint un nou fenomen social, del qual PP i Ciutadans potser no tenen constància. És el fenomen de la gent que viu i estudia a Catalunya i no es pot comunicar ni en català ni en castellà perquè s'ha educat en anglès. Conec diversos casos. Fills de pares que treballen en empreses multinacionals, organismes internacionals i consolats, i que porten els seus fills a escoles en què "tot es fa en anglès". Alguns d'aquest alumnes escullen també centres universitaris, com el meu, en què es pot cursar un grau "només en anglès". Aquests alumnes, malgrat viure, estudiar, anar de festa i festejar a Barcelona, no solament no es poden comunicar en català (cosa que segurament no és un problema per a la gent del PP i de Ciutadans), sinó que tampoc no poden fer-ho amb naturalitat amb la llengua que tan estimen i defensen els detractors de la immersió lingüística.