Escric aquest article abans de les sis de la tarda del dia 10 d'octubre. Per tant, no sé què dirà el president Puigdemont al ple del Parlament ni com reaccionarà l'Estat espanyol, que a hores d'ara ja escalfa a la banda amb l'article 155 sota el braç.

Ens esperen dies, setmanes i mesos d'incertesa i d'un setge implacable de l'Estat espanyol. Però també dies, setmanes i mesos de lluita, d'una lluita pacífica, fonamentada en la desobediència, que és la única arma que poden desplegar els febles quan l'adversari és poderós. La fona de David.

Hem vist que l'Estat espanyol no s'avergonyeix quan constata que l'ús de la violència ha donat la volta al món. Sempre havíem cregut que intentarien evitar que el món mundial vegés la imatge de la Guàrdia Civil entrant als col·legis electorals i retirant les urnes del Referèndum. No solament ha circulat aquesta imatge sinó la de guàrdies civils i policies nacionals carregant contra votants indefensos. Vist el que hem vist, ni la imatge de tancs entrant per la Diagonal els avergonyiria. Ni la imatge de mals majors i irreparables.

Si s'aplica l'article 155 serem un poble ocupat, indefens, asfixiat econòmicament, sense institucions pròpies, sense mitjans de comunicació públics, amb els partits polítics independentistes -que avui tenen majoria absoluta al Parlament- prohibits per la llei de partits. La nostra única força serà la gent, però potser llavors els carrers ja no seran nostres. 

Tanmateix aquests dies posteriors a l'1 d'octubre hem descobert la baula feble de l'Estat espanyol. A les autoritats espanyoles i europees no els preocupen els cops de porra, com tampoc no els preocupa la situació dels milers de refugiats sirians. En canvi, els preocupa la butxaca. És l'Economia, estúpid! Els preocupa que deixin de rebre els setze mil milions d'euros del dèficit fiscal, que pugi la prima de risc, que caigui l'Ibex-35 o que l'Estat no pugui tornar el deute. Ho hem vist amb canvi de domicili social de "la Caixa" (i les empreses de la seva òrbita), del Banc Sabadell i d'altres empreses els propietaris de les quals ja havien amenaçat amb l'èxode. Ho hem vist amb la celeritat amb què el Govern espanyol ha aprovat un decret per facilitar aquest èxode. Ho hem vist amb els advertiments dels dirigents de les patronals unionistes. Tècnicament, estan espantats i volen espantar-nos amb l'amenaça de l'emprobriment. Aquest és el seu taló d'Aquil·les. I si David vol batre Goliat ha de concentrar-se en aquest punt feble.

Hem de respondre al gest simbòlic de canviar de domicili social amb el gest -també simbòlic- de retirar els estalvis de "la Caixa" i Banc Sabadell i de canviar d'asseguradora. Hem de respondre accelerant la municipalització del servei d'aigua allà on el presta Agbar. Potser caldrà reprendre la campanya "No volem pagar". Potser caldrà fer aturades generals. Potser caldrà tornar al Tancament de Caixes del 1899 versió 2017, no liquidant l'IRPF, l'IVA i les cotitzacions a la Seguretat Social a l'Estat espanyol. Tot pacíficament. Amb la mateixa creativitat amb què les urnes van viatjar d'Elna als més de dos mil col·legis electorals de l'1 d'octubre, aquesta creativitat que colpeja doblement: aconsegueix el seu objectiu i per tant és efectiva i deixa l'adversari amb la sensació que, tot i tenir la força d'un estat, se t'han pixat als morros.

Vénen dies, setmanes i mesos de resistència. Potser caldrà aturar el país perquè s'enfili la prima de risc i s'enfonsi l'Ibex-35, i potser haurem de fer-ho a casa a les fosques perquè la caigui la cotització de les elèctriques. És l'únic que els farà seure a negociar la secessió. Però hem de tenir clar que a nosaltres la independència no ens sortirà gratis. Exigirà sacrifics, que farem perquè tenim la convicció que el futur serà millor. Cadascú haurà de veure què està disposat a prendre en la lluita i quan de temps podrem resistir el setge, i haurem de ser respectuosos, comprensius i solidaris amb aquells que no es puguin jugar el lloc de treball o que no tinguin prou 'coixí'.