Tinc un alumne rar. No té mòbil ni portàtil. No porta mai bolígraf ni paper a classe. Per tant, mai no apunta res del que dic. Es passa les classes llegint llibres de paper i tinta. Moltes vegades m’he plantejat si havia de fer-lo fora de classe o no. Però mai no li he dit res. Ni tan sols li he preguntat què estava llegint, tot i que he vist que llegeix novel·les. Ho fa quan faig classe i també quan els seus companys fan treballs en grup, en els quals no participa. No sé si és un bon o un mal alumne. El cas és que treu notes superiors a la mitjana, sense copiar ni parlar amb el veí. Potser és capaç de fer dues feines alhora, llegir novel·les i escoltar i retenir a la memòria el que diem a classe... Estiu i hivern va amb pantalons curts de fer esport perquè ve a l’escola, a tocar de la Ronda de Dalt, amb bicicleta des de l’Eixample. Un dia el vaig veure pedalant i esbufegant per la Via Augusta, em vaig esperar que arribés i li vaig dir que havia de veure una pel·lícula. Camí a l’escola. Hi surten quatre casos d’infants que ho tenen complicat per anar a l'escola cada dia. Li vaig dir que els seus esbufecs m’havien suggerit que es podia sentir identificat amb aquests nens. Ell ho té més fàcil que els nens de la pel·lícula, però s’hi ha d’esforçar més que els seus companys que vénen amb moto o cotxe. Em va fer saber que mai no havia anat al cinema, però que ja s'espavilaria per veure la pel·lícula. Al cap d’uns dies, em va dir que l’havia descarregat de no sé on i que l’havia vista, però no vaig aclarir si la pel·lícula l’havia deixat indiferent o no.

Camí a l’escola ha tingut tant ressò perquè al nostre entorn l’accés a l’educació no és difícil ni costós i es dóna per fet. I ens sobta el contrast amb les peripècies dels protagonistes, un contrast que crea empatia i un sentiment de culpabilitat en l’espectador. Els nois i noies de la pel·lícula valoren l’educació perquè els costa accedir-hi. Nosaltres la valorem poc o gens perquè ens costa poc o res, i les peripècies ens fan sentir malament.

Els mateixos dies que vaig prescriure Camí a l’escola al meu alumne vaig veure un anunci de classes de reforç a Igualada. Hi ha dos tipus d’alumne per a les classes de reforç: el bon alumne que malgrat ser-ho necessita suport individualitzat per superar algunes assignatures i l’alumne gandul que només és a classe de cos present i a qui la pressió de l’escola i els pares no fa efecte. L’anunci s'adreça a aquest segon col·lectiu i aconsegueix un retrat fidel del principal problema que avui té l’educació: molts dels alumnes no la valoren perquè accedir-hi no els suposa cap sacrifici. Cap d’ells no ha de caminar quilòmetres per arribar a l’escola ni exposar-se a ser trepitjat per un elefant.