Ja era fan del President Maragall abans de veure ‘Bicicleta, cullera, poma’. Me’n vaig fer llegint les seves memòries. En tot cas, la pel·lícula ha refermat la meva admiració per un personatge original i heterodox. Un personatge imprevisible, impredictible, indomable. Capaç de concebre idees genials però també idees que acaben en barrabassades. Capaç de pronunciar la frase que quedarà per sempre i capaç de l’estirabot que no ve a to. Capaç del gest i l’actitud més entranyables i del gest i l’actitud més institucionals. El President Maragall passarà a la història per haver estat l’Alcalde dels Jocs i per haver estat el President que va liderar la reforma de l’Estatut, el darrer intent —fallit— d’encaixar Catalunya i Espanya. També passarà a la història per haver donat lloc a un mot que algun dia el diccionari de l’IEC haurà de recollir, maragallada. I també per haver ‘anat per lliure’ respecte als dictats del seu partit, que el va putejar fins al darrer dia. Finalment, el recordarem per haver encarat de manera valenta i generosa la seva malaltia.

També sóc fan del President Pujol, a qui la història recordarà com el President que va construir les institucions de Catalunya després de la dictadura i com algú que s’ha passat tota la vida ‘fent país’, expressió que vol dir exactament allò que el President Pujol ha estat fent, i que no es pot explicar ni entendre si no és fent referència explícita al personatge. El recordarem per haver encunyat frases memorables, com ‘això no toca’, o estratègies de negociació, com la del ‘peix al cove’, que s’estudiaran a universitats i escoles de negocis. I tot i que la història li retraurà els seus darrers mandats, agònics, també haurà de reconèixer el saldo positiu dels seus 23 anys de mandat, saldo que a més els dos tripartits, i especialment el segon, han fet bo.

Sóc fan dels Presidents Pujol i Maragall perquè sempre ha estat gratificant escoltar-los, perquè durant els seus mandats van ser els líders del meu país i van defensar-lo el millor que van saber, i perquè sempre ens van fer quedar bé allà on anessin.

Potser us preguntareu si ara em faré fan del President Montilla. No crec que me’n faci. Haver estat l’inspirador d’un personatge del ‘Polònia’ no és mèrit suficient. El President Montilla no ha exercit un lideratge de país, no ha volgut treure les eines de matar per defensar-lo quan ha convingut, i ha estat més pendent de quedar bé amb el socialisme espanyol i d’agradar la seva parròquia de votants que no pas de fer de President de la Generalitat. Ho sento, President.