Llegeixo la notícia sobre la Cotonera i els comentaris d’alguns lectors anònims que fan de ‘palmeros’ diligents, i em poso de mala llet. No acabo d’entendre si la decisió de la Generalitat de no traslladar l’Arxiu Comarcal és temporal o definitiva i si l’Ajuntament d’Igualada continua apostant fort pel conjunt del projecte o no. No em queda clar que sigui només una qüestió de diners, que es tracti d’ajornar el projecte a l’espera de temps millors, i penso el pitjor: que ja ens va bé que des de fora ens torpedinin el projecte, que era un projecte 'dels altres', al capdavant del qual –d’un dels tres pilars- hi van posar 'un dels seus'.

Amb l’excusa de les retallades, aparquem sine die un dels molts projectes que necessitem per aixecar el cap. És una mala notícia per Igualada, una notícia que em fa emprenyar i m’entristeix alhora. Perquè, llegint entre línies, hi veig més coses. Hi veig que, després d’uns anys de projectes faraònics, torna la Igualada grisa, la que pensa en petit i no té cap ambició, la que prefereix ser ciutat petita que poble gran, la de la misèria i companyia, la que no gasta ni inverteix, la del no-menjar-per-no-cagar. Torna la Igualada immòbil, catatònica, que veu passar el dies i els anys sense fer res, que no fa res ni en temps de crisi ni en temps de bonança. L’austeritat que ara toca només és l’excusa que posa en safata la cancel·lació del projecte.

La notícia coincideix amb la constatació que comencem a depurar els que estaven ‘amb els altres’ i a premiar i reconèixer aquells que ens han ajudat a tombar els nostres adversaris. Els que manen ara diran que veníem d’uns anys de col·locar amics i parents, i segurament tenen raó, però això no els habilita moralment per fer neteja de persones i projectes i col•locar els seus, les seves persones i els seus projectes. No es combat el sectarisme amb més sectarisme.

Han tornat les dues Igualades, la Igualada 'dels uns' i la Igualada 'dels altres'. La Igualada del Sant Crist i la Igualada d’Il Quarto Stato, la Igualada de les tardes del dissabte i la Igualada dels militants històrics, la Igualada dels interessos urbanístics i la Igualada que es desviu pels dos barris. Vint-i-set vots, dos diaris, dues corals infantils.

Hi ha dues Igualades. La Igualada que mor i la Igualada que badalla. A mi, que ja fa anys que vaig venir al món, em gelen el cor les dues. Volia fer un article fresc, estiuenc, però m’ha sortit això. Ho sento. Bon estiu i bones vacances.