Em truquen de La Sexta per fer-me una entrevista per a l’informatiu del migdia que es veu a tot l’Estat. M’inflo. Tots tenim la nostra vanitat. Ja em veig ingressant a l’Olimp dels economistes mediàtics. S’ha acabat la misèria! A partir d’ara, entrevistes i tertúlies a teles i ràdios, columnes als diaris... El salt a la fama!

Em diuen el tema de l’entrevista i tinc la primera decepció. No és el meu tema. Volen que parli, però no del meu tema. Els dic que hi ha gent més qualificada que jo a la casa per parlar del tema en qüestió. ‘Ja els hem trucat però no poden’, em contesten. Parlant m’adono que tenen una llista de companys a qui ocasionalment demanen comentaris sobre temes d’actualitat i que jo sóc el darrer de la llista. M’han trucat a mi perquè no han trobat els que em precedeixen. Segona decepció. ‘Si ens dius que sí venim d’aquí a mitja hora a gravar. Si no, anem a un altre lloc...’, m’etziben fredament. Incòmode, els dic que vinguin.

En mitja hora em documento i em preparo els cinc minuts d’intervenció davant la càmera. Sento incomoditat per haver de parlar sobre un tema que no és el meu i del qual sé el que sap tothom que llegeix cada dia el diari. Tinc dubtes deontològics. És professionalment ètic parlar per a un mitjà de comunicació sobre un tema que no domines i sobre el qual t’has hagut de documentar a corre-cuita? Arriben els de La Sexta. Mentre el càmera prepara l’equip de gravació, el periodista m’explica per sobre què dirà la notícia i al final em diu: ‘hauries de dir això...’. Gravem cinc minuts i en quedo prou satisfet. No sembla que sigui l’opinió d’algú que només sap del tema allò que ja diuen els diaris... El periodista s’apunta el meu mòbil i diu que em trucarà cada vegada que hagin de rematar una notícia amb un comentari expert.

Tinc la tercera decepció quan veig les notícies a les dues del migdia. Han rematat la notícia econòmica amb un tall de quatre segons en què dic: ‘... i l’economia anirà pitjor’. De cinc minuts de gravació, quatre segons descontextualitzats. Una sola frase, que recordo que és la que el periodista amb va dir que digués.

La vergonya que sento és superior a l’atac de vanitat que he tingut amb la trucada. Decebut i enutjat, decideixo que no tornaré a jugar a aquest joc. Que només parlaré i escriuré dels temes en els quals m’he especialitzat amb esforç. A la merda l’Olimp dels economistes mediàtics que repeteixen el tothom ja sap!