Aquest gener ha fet cinquanta anys de la benedicció de l’església de la Sagrada Família d’Igualada i del bloc de pisos de Sant Bartomeu. Amb els meus pares vam ser una de les cent vint famílies que van accedir a un dels pisos ‘de mossèn Còdol’. Jo tenia set anys i no recordo res del procés de construcció i adjudicació dels pisos, però els meus pares sempre han dit que el pis va ser l’únic ‘negoci’ de la seva vida, del qual estan orgullosos.

Als anys 60 l’accés a l’habitatge devia ser tan complicat com és avui. La majoria de famílies vivien precàriament en pisos de lloguer. En el context polític, econòmic i social del tardo-franquisme, sorgeix una iniciativa popular afavorida per un mossèn conscient del problema, imbuït de l'ideal del cooperativisme cristià i ben connectat amb els cercles de poder de la Igualada de l'època. Es constitueix una junta gestora i després una cooperativa d’habitatges que compra un solar a una família que tenia moltes propietats al Poble Sec d’Igualada; que encarrega uns plànols a un arquitecte; que aconsegueix una hipoteca d’una entitat d’estalvis avui tristament engolida per un banc; que construeix el bloc; i que finalment n’adjudica els pisos als socis cooperativistes. Una veritable conjunció astral, que només fou possible per la confiança d’aquests socis en les persones promotores, per la perseverança d’aquestes persones promotores, pel compromís de l’entitat d’estalvis i per la ‘garantia’ de l’Església a través de la figura carismàtica de mossèn Codòl en una època en què els ajuntaments no tenien el pes polític per proporcionar la necessària legitimació.

Els meus pares sempre em van parlar de les dificultats que van haver de superar per aconseguir el pis: algunes privacions econòmiques, treballar un munt d’hores, comentaris descoratjadors de familiars i amics (‘això no sortirà bé, perdreu els diners que hi heu posat’)... Però finalment se’n van sortir. Ells i la resta de veïns. Van deixar de viure en pisos de lloguer al centre d’Igualada i van anar a viure en pisos de propietat, amb totes les comoditats de l’època, a una Avinguda de Barcelona en construcció. Cinquanta anys després, la majoria de pisos del bloc de Sant Bartomeu continuen ocupats per les mateixes famílies (alguns matrimonis, moltes vídues i alguns vidus). Al llarg d’aquests anys els residents al bloc han teixit uns llaços de solidaritat i cooperació difícils de trobar en d’altres formes de veïnatge: es ‘vigilen’ mútuament per si un d’ells està malalt o necessita alguna cosa i es preocupen de debò quan algú fa dies que no es deixa veure.

Han passat els anys i el problema de l’accés a l’habitatge persisteix. Som on érem. O potser estem pitjor que fa cinquanta anys. Els governs locals impulsen diverses iniciatives per pal·liar el problema, amb més o menys convicció (en el cas d'Igualada, més aviat amb poca o nul·la convicció). No obstant, es parla molt poc de l’habitatge cooperatiu i menys encara del model d’habitatge en cessió d’ús, una fórmula d’èxit a països com Dinamarca, amb l’anomenat model Andel, on una de cada tres persones viu en un habitatge en règim de cessió d’ús.

L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús requereix que el poder local cedeixi a una cooperativa d’habitatges el dret de superfície d’un solar o un edifici de titularitat pública per un període de temps llarg (per exemple, setanta-cinc anys), a canvi d’un cànon anual. La cooperativa s’ocupa de la construcció d’un edifici nou o de la reforma d’un edifici ja existent. Acabades les obres, els pisos són adjudicats als socis de la cooperativa, que poden gaudir del pis per temps indefinit a canvi d’una entrada inicial retornable i una quota mensual. L’entrada inicial es retorna quan el soci deixa el pis, per la raó que sigui, i les quotes mensuals no són ni un lloguer ni una quota hipotecària. Els residents no esdevenen mai propietaris del pis, però en poden fer ús fins que el deixin. I no és possible especular perquè el pis és propietat de la cooperativa i, per tant, els socis no el poden vendre ni llogar. Hi ha un afegit a aquesta fórmula: hi ha més espais comuns que en un bloc de pisos convencional, alguns serveis estan centralitzats i els residents han pogut participar activament en el disseny dels pisos i dels espais comuns.

Per a qui vulgui conèixer més coses de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, la web de Sostre Cívic és imprescindible. A Barcelona hi ha tres experiències que són referents: Princesa 49, a Ciutat Vella, un edifici rehabilitat, La Borda, al barri de Sants, un edifici completament de fusta, o La Balma, al barri del Poblenou, un edifici de nova construcció.

Acompanyo aquest article amb una imatge d’Igualada des del pis dotzè del bloc de Sant Bartomeu. Una talaia privilegiada que durant la meva infantesa i joventut em va permetre practicar amb regularitat una activitat absolutament recomanable: fer el badoc.