Els casos són narracions de situacions reals d’empreses reals. L’alumne els ha de treballar a casa i ha de venir a classe en condicions de discutir què cal fer. La Harvard Business School és la fàbrica de casos a la qual recorren totes les escoles de negocis del món.

Aquest estiu he anat de corcoll buscant casos. Necessitava un cas sobre clústers que em servís per il·lustrar la importància de l’entorn en la prosperitat d’una empresa o un sector. Vaig fer una cerca a la pàgina web de la HBS de la qual els professors podem descarregar-nos casos en format .pdf, llegir-los i, si s’escau, comprar-los. Vaig veure un cas escrit per Michael Porter, el professor ‘estrella’ de Harvard, sobre Nokia i Finlàndia que s’utilitza perquè els alumnes vegin que en les dues darreres dècades s’han donat a Finlàndia una sèrie de condicions que han permès que, amb Nokia al capdavant, aquell país es convertís en l’economia més competitiva del món. Vaig decidir que faria aquest cas. Em servirà, vaig pensar, per preguntar si Catalunya podria esdevenir la propera Finlàndia... (La resposta, malauradament, és que no).

Quan ja donava la cerca per acabada vaig veure un cas titulat ‘The Catalan Leather Industry’. L’acció se situa al 1993, quan calia incorporar a la legislació espanyola les directives mediambientals de la Unió Europea. Els protagonistes són els adobers igualadins i el llavors Conseller d’Indústria Antoni Subirà. Els empresaris manifestaven que les inversions per reduir la contaminació incrementarien els costos de producció respecte als seus competidors. Es queixaven de la competència d’empreses situades en països amb menys controls mediambientals. I demanaven que les directives no s’apliquessin o que la Generalitat donés subvencions per adaptar-s’hi. Un empresari, diu el cas, li va etzibar al Conseller en una reunió: ‘tenim la soga al coll. Si la tenses més, ens morirem’. En el cas s’expliquen els problemes de localització i de depuració de les aigües residuals del clúster igualadí i s’esmenten algunes empreses. Mentre me’l llegia anava sentint curiositat per saber si les coses eren tal com les expliquen els autors. Per això vaig enviar el .pdf a amics adobers com a deures d’estiu.

Pendent de rebre aquests deures d’estiu, m’imagino que la situació deu haver empitjorat. Potser algú hauria d’escriure’n una revisió, quinze anys després. De tota manera, que per molts anys el cas estigui classificat dins d’’estratègia competitiva’ i no dins d’’història econòmica’. I que se’n puguin fer revisions cada deu o quinze anys...

Si algun lector vol llegir el cas, li enviaré l’arxiu .pdf si m’envia un missatge al correu antoni.olive.tomas@gmail.com.