Quan era alcalde, el meu amic va maldar per consolidar l’Escola d’Enginyeria d’Igualada. El record de la pèrdua de l’escola d’infermeria encara era ben viu en la memòria dels igualadins, i ell no volia que amb la ‘Teneria’ acabés passant el mateix; que els estudis desapareguessin o es traslladessin a un altre centre universitari, i es tanquessin les instal·lacions. Des de feia uns anys planava l’amenaça que Manresa – sempre Manresa!- es quedés els graus universitaris que es feien a Igualada. Per això va impulsar el trasllat de l’escola a un edifici nou al Pla de la Massa, al costat de l’AIICA, l’oferiment d’un màster internacional en enginyeria del cuir, la creació de la càtedra A3 en innovació de la pell i el llançament de la marca 'Igualada, capital europea de la pell de qualitat'. Tot això va parar el cop i l’amenaça es va anar diluint, però el nombre d’alumnes no va créixer substancialment, fins i tot malgrat la presència a les aules d’estudiants internacionals, i continuava faltant ‘massa crítica’ perquè sortissin els números, tenint en compte el cost de personal i de manteniment que comporta tenir un centre universitari. Per tant, l’atracció d’uns estudiants universitaris que ajuden a dinamitzar la vida cultural i social d’una ciutat mitjana tampoc no es podia utilitzar per justificar la continuïtat del centre.

Va passar el temps i el meu amic, després de dos mandats amb més llums que ombres i sumant a d’altres mèrits el d’haver conjurat el perill de trasllat de l’EEI a Manresa, va assolir una certa notorietat en el si del partit, i va ser nomenat ministre d’universitats del govern del president Santi Vila. I com a ministre d’universitats li va tocar posar ordre a la universitat pública del nou estat català. En aquell moment hi havia nou universitats públiques que impartien els mateixos estudis, i gairebé cada ciutat mitjana tenia el seu centre universitari que oferia els seus graus i els seus màsters. Com a resultat d’aquest desgavell, originat per una política de descentralització mal entesa, en molts graus i màsters el nombre d’alumnes estava molt per sota del llindar de rendibilitat, els docents i investigadors estaven dispersos per tot el territori i Catalunya no disposava d’una universitat reconeguda mundialment.

Al meu amic li va tocar la tasca galdosa d’empènyer el sistema universitari català a la supressió de graus i màsters, al tancament de centres universitaris i d’alguna universitat sencera, a l’acomiadament de professors associats... El rector de la UPC, quan va signar l’ordre de suprimir l’Escola d’Enginyeria d’Igualada, va deixar escrit que era l’exalcalde d’Igualada qui l’empenyia a fer-ho.