Un dels debats d’aquest inici de legislatura al Parlament ha girat al voltant de si la indumentària dels diputats de la CUP és adequada o no. En síntesi, hi ha els que diuen que al Parlament s’hi ha d’anar amb americana i corbata i els que diuen que hi ha d’haver coherència entre ideologia, discurs i indumentària. Si jo fos el diputat Fernàndez aniria com va ell, per mantenir aquesta coherència, però admeto que em sentiria una mica incòmode envoltat d’americanes i corbates i en la solemnitat del Parlament. Tot i que per a mi la vestimenta és una qüestió accessòria, sempre he procurat no desentonar al llocs perquè les vegades que he vist que la meva indumentària ‘cantava’ m’he sentit incòmode i, ho reconec, una mica acomplexat.

Tot i que, insisteixo, em sembla bé que els diputats de la CUP vagin com van al Parlament, em pregunto si algun dia els votants de la CUP admetran que un representant seu vagi als llocs amb americana i corbata perquè li agrada aquest estil de vestir. És a dir, es pot ser de la CUP sense anar com qui va a fer senderisme? A mi, que de tant en tant m’agrada dur americana i corbata, m’admetrien a la CUP? Permetrien que fos representant seu?

Aquest debat em recorda alguna discussió que he tingut amb els meus caps, a la universitat privada on treballo. Descartats per mi mateix els texans, a mi m’agrada fer classe ‘arreglat’ però amb la camisa per fora dels pantalons i amb les meves Munich. Ells em retreuen –els caps sempre t’han de retreure alguna cosa- que no vagi amb americana i corbata i jo els retrec que vagin amb agulla a la corbata i amb botons de puny en lloc d’anar com el Guardiola, que és com van els alumnes quan es vesteixen bé. Finalment hem pactat de manera tàcita que jo aniré com vaig a classe i em posaré americana i corbata quan representi la institució, als actes acadèmics i als tribunals de tesis doctorals i de treballs de final de carrera. No m’ha costat cap esforç perquè crec en la solemnitat dels actes acadèmics i dels tribunals, en els quals la litúrgia és molt important; tant que més d’una vegada he fet entornar algun alumne que en una defensa de treball de final de carrera ha vingut amb texans.

El meu pare, obrer manual, quan arribava el diumenge es posava corbata i no se la treia en tot el dia. I orgullós deia: ‘el diumenge l’amo i jo ens intercanviem els papers: jo em vesteixo com un senyor i ell es vesteix com un obrer’. Avui, dia de Sant Esteve, ell s’asseurà a taula amb corbata i jo amb texans i sense afaitar.