‘He muntat aquest negoci per fer-me ric i retirar-me abans dels quaranta’. Em va sorprendre la franquesa –fins i tot, la incorrecció política- perquè era la primera vegada que li havia sentit a dir. D’ençà de llavors, cada any comença amb aquesta frase una xerrada als meus alumnes. A mi ja no em sorprèn, però als meus alumnes –europeus, americans i asiàtics- sí. De fet, l’alumne que cada any obre el torn de preguntes de la xerrada li pregunta invariablement l’edat i si és a prop de complir el seu somni. Primera lliçó: per muntar un negoci cal tenir un somni i un horitzó per complir-lo.

Parlo de Màrius Rossell, fundador de Trilogi, l’empresa igualadina de software de botigues online. Al principi d’Internet el va fitxar una gran consultora perquè era dels pocs que dominaven la Xarxa a l’Estat espanyol, malgrat no tenir estudis universitaris i haver estudiat formació professional. Segona lliçó, especialment adreçada als pares de nois i noies que s’obstinen a fer-los estudiar un grau universitari en lloc de deixar-los estudiar un mòdul en què reeixirien millor: es pot prosperar professionalment sense tenir un grau universitari, i els nois i noies haurien d’estudiar allò que els agrada, no allò que algú diu que els permetrà guanyar-se bé la vida.

Treballant a la gran consultora, el Màrius va entendre que el comerç electrònic suposaria una oportunitat de negoci enorme en l’esdevenidor, i va dedicar tot el seu temps lliure a programar la primera versió del software de l’empresa. Quan la va tenir llesta i va aconseguir els primers contractes, va fer el salt i va deixar la consultora per dedicar-se a Trilogi a temps complet. Tercera i quarta lliçons: per emprendre a vegades no cal fer un salt al buit i no tots els negocis requereixen diners per començar.

Trilogi té una seu a Igualada i una oficina a Beijing i no ha deixat de créixer en facturació, clients i empleats. Si tingués la seu a Barcelona potser li seria més fàcil fitxar i retenir programadors, però ha decidit tossudament mantenir la seu a Igualada. Cinquena lliçó: es pot ser un jugador global i mantenir les arrels locals.

En el meu darrer article parlava del retorn de la indústria a l’Anoia i el Màrius em va dir que parlés algun dia del seu problema: que no troba programadors a Igualada i que els de fora no li duren. El pitjor drama d’una empresa és tenir comandes i no trobar gent o finançament per poder fabricar-les. Sisena i darrera lliçó: Igualada té dificultats per retenir el talent local i atraure’n de fora.