A tots ens ha passat alguna vegada. S’acaba, i diem alhora: ‘ja està?’ Aquesta és la sensació que vaig tenir dilluns de la setmana passada a la concentració a Igualada amb motiu de l’abdicació de Joan Carles I. Es va llegir un manifest unitari, es van cantar Els Segadors, un grup va cridar a favor de la independència, un altre grup va cridar ‘Espanya serà republicana’... i tots cap a casa. L’acte no va respondre a la transcendència del moment històric. I no és un retret als organitzadors, sinó als que hi vam assistir, que no hi vam posar gaire convicció i hi vam anar d’esma. Ja sé que la notícia ens va agafar amb el peu canviat, que és difícil preparar un acte en poques hores, que la convocatòria va ser més o menys espontània, i que ara mateix el debat sobre la monarquia espanyola ha passat a un segon terme a Catalunya. Ho havíem estat esperant durant molt de temps, però arriba el dia i la cosa s’acaba abans d’hora, de manera imprevista i deixant a tothom a mig fer.

L’acte va reunir independentistes catalans i republicans espanyols, i el manifest hagués hagut de satisfer ambdues parròquies, centrant-se en el desig que s’acabi la monarquia borbònica, que és l’únic punt de connexió entre els que volen una República Catalana i els que volen una República Espanyola, i obviant per tant la qüestió de la independència de Catalunya. I potser també el dret a decidir dels catalans, que ja exercirem el 9N.

En aquest tipus d’actes la litúrgia és important. Una lectura abrandada del manifest, uns crits i uns aplaudiments interrompent-ne la lectura, uns visques enèrgics al final. I acabar amb Els Segadors i amb l’Himne de Riego enllaunats perquè la concurrència hi canti a sobre o els escolti amb respecte i solemnitat.

Jo sóc dels que a l’Estat espanyol, ni un minut més. Però mentre no arriba el dia, i mentre pagui els meus impostos a la hisenda espanyola i a Madrid es decideixin coses importants, no vull renunciar a la ciutadania espanyola, que hauria de donar-me dret a decidir el model d’Estat i la persona que hi ha d’haver al capdavant. I mentre no arriba el dia, prefereixo la bandera tricolor i que al meu passaport posi República Española. És un error pensar que ‘allà no se’ns ha perdut res’.

Sortint al carrer amb poca determinació hem validat la monarquia. Quan abdiqui Felip VI fem-ho millor i almenys deixem caure el seu retrat pel balcó de l’ajuntament...