S’està posant de moda que els polítics esbombin el patrimoni que tenen. Ja n’he sentit uns quants que tenen nou-cents euros al compte i un cotxe vell. I viuen de lloguer. I en un barri humil. Polítics d’esquerres i de dretes. Ho van fer alguns del PP, i és per pixar-se de riure. I la darrera a fer-ho ha estat l’alcaldessa de Santa Coloma. Entenc la seva ànsia, després del que ha passat al seu municipi, per demostrar que va arribar a la política sense un duro i que d’aquí a uns anys la deixarà —la deixarà?— amb una situació patrimonial similar.

No comprenc aquest desig d’aparèixer al ulls del ciutadà com uns mileuristes; gairebé com uns indigents. Com més morts de gana, més incorruptibles i més lliures de sospita. I a la inversa. Com més patrimoni, més sospitosos d’haver-lo amassat de manera poc o gens escrupolosa.

Jo ho veig d’una altra manera. Em malfio de qui després d’anys en càrrecs públics diu que només té nou-cents euros al compte i un cotxe vell. I que no té cap totxo en propietat. El més probable és que ho tingui tot amagat o a nom d’un altre. Nou-cents euros al compte i un cotxe vell. Va, home, va, que no som rucs!

Però tampoc no em refio de qui assumeix un càrrec d’importància amb nou-cents euros al compte i un cotxe vell. Què ha estat fent fins ara? En què ha estat treballant aquests anys? No serà que ha estat perdent el temps, o que no ha tingut cap feina de responsabilitat, o que no ha emprès cap negoci propi. No serà que arriba a la política sense ofici ni benefici? No serà que s’hi posa perquè no troba res més?

La pobresa material no prova l’honradesa de qui la pateix. Pot ser que el compte corrent i el parc mòbil reflecteixin la impossibilitat d’assolir llocs de responsabilitat i, per tant, ben remunerats. O pot ser que ens estiguin prenent el pèl, com aquests del PP. En qualsevol cas, tenir nou-cents euros al compte i un cotxe vell no es pot convertir en el salconduit que s’exigirà per entrar en política.

El salconduit hauria de ser el petit patrimoni que el candidat s’ha fet treballant, o portant negocis, o venent-se’ls després d’haver-los creat i fet créixer. No em refiaré de qui vulgui entrar en política i no m’ensenyi la nòmina a la qual haurà de renunciar, o les ofertes de treball que no podrà acceptar, o els negocis que haurà de traspassar.