Aquesta setmana tornen els Dimarts de Diàlegs. Es debatrà sobre si ens hem de quedar a Igualada o n'hem de marxar. Sobre aquest tema tinc dues sensacions que mai no he pogut contrastar amb dades. La primera, que Igualada durant els anys setanta i vuitanta va ser importadora neta de talent. Molts directius i tècnics nascuts fora de la comarca van venir-hi a viure perquè els va fitxar alguna de les grans empreses que llavors hi havia. La segona sensació, que d'ençà d'uns anys Igualada està exportant talent. Gent jove i no tan jove que ha marxat i que viu i treballa fora d'Igualada. I gent que durant la setmana va i ve i que només té temps de dormir-hi, a Igualada.

Que la gent marxi fora ens hauria de preocupar com a ciutat, sobretot si la gent no marxa perquè vol sinó empesa perquè a Igualada no hi ha oportunitats. És bo que la gent visqui un temps fora, però que l'estada sigui temporal i que els qui marxin acabin tornant. Altrament, com a ciutat tenim el problema de la descapitalització. Perdem capital humà. Les ciutats són el que són per la gent que hi viu i hi treballa. I l'acumulació de talent traça la línia, molt fina, entre l'èxit i el fracàs, entre la rellevància i la mediocritat. Aquells directius i tècnics que van venir als anys setanta i vuitanta van enriquir el teixit social i econòmic de la ciutat, perquè van aportar el seu talent a les entitats i empreses igualadines. I alguns fins i tot van muntar-ne de noves, d’entitats i empreses.

Si algun professor de batxillerat m'està llegint, li suggeriré tema per a dos treballs de recerca que jo no he pogut fer mai i que ens dirien si les meves sensacions tenen fonament o no. El primer hauria de mostrar l'evolució al llarg dels darrers cinquanta anys de l'origen de la població igualadina. Tinc ganes de veure si als anys seixanta i setanta hi va haver o no un increment significatiu de residents a Igualada nascuts a d'altres comarques de Catalunya. El segon treball seria un cens dels nascuts a Igualada que han passat a residir fora en els darrers quinze anys i un cens dels residents a Igualada que es desplacen diàriament a treballar fora. En ambdós casos caldria preguntar als enquestats si van marxar perquè van voler o per manca de perspectives. Aquest cens hauria de mesurar el talent que hem perdut i que no haguéssim perdut si haguéssim estat capaços de construir alternatives.

Si les meves sensacions fossin certes voldria dir que tots plegats ho hem fet molt malament, perquè les ciutats, a través dels seus líders polítics, econòmics, socials i d’opinió, han de garantir que tothom qui vulgui viure-hi i treballar-hi pugui fer-ho.