Es diu que els alumnes arriben a la universitat cada vegada més mal preparats i amb poques ganes d’aprendre (el professor Antoni Dalmases, autor de ‘Caos a les aules’, sosté que no es pot ensenyar a qui no vol aprendre), i que transiten pels graus i màsters d’esma, sense reptes intel·lectuals. Aquesta actitud s’atribueix a la desaparició de la cultura de l’esforç, a la pèrdua de valors com el respecte i la perseverança, a la laxitud de les famílies, que han dimitit de l’educació dels seus fills, a la irrupció a les aules de dispositius que els permeten viure en diversos mons alhora... No dic que els que dibuixen aquest panorama no tinguin raó. A vegades les classes són una lluita constant entre uns alumnes que no volen fer classe i el professor, que vol fer-ne per respecte als vénen per aprendre. Alumnes que parlen o xategen, que són a les xarxes socials, que posen la ment en blanc, que fan capcinades...

Rubalcaba tornarà a la universitat vint-i-un anys després d’haver-la deixat per dedicar-se a la política. No obstant, la universitat que es trobarà és molt diferent perquè en aquests anys s’han produït canvis radicals en la manera d’aprendre dels alumnes i en la resposta que el sistema ha hagut de donar a aquests canvis. Fa vint-i-un anys la missió de la universitat era crear coneixement i transmetre’l als alumnes. Avui l’accés al coneixement és fàcil i gratuït, i els alumnes ja no necessiten que els professors facin de mèdium entre ells i el coneixement. I les tecnologies que tant els distreuen a classe també els ajuden a entendre allò que amb les classes magistrals no comprenien. ‘Si ho escolto, ho oblido; si ho veig, ho recordo; si ho faig, ho aprenc’, diu un proverbi xinès. Amb el learning by doing, el rol del professor ha passat de transmissor a prescriptor, orientador i entrenador. Avui dediquem el temps a ajudar els alumnes a destriar el gra de la palla, a resoldre els dubtes que tinguin, a plantejar-los qüestions, a marcar-los fites, a provocar-los curiositat intel·lectual... i també a avaluar-los. Res a veure, doncs, amb les classes magistrals. A cada classe hem de treure un conill diferent del barret. I si no som capaços de provocar-los i sorprendre’ls, el seu interès va decaient. D’altra banda, la creació de coneixement, l’altra part de la missió de la universitat, es mesura avui a partir de l’impacte de les publicacions en revistes acadèmiques de prestigi, i els criteris per valorar la producció científica són particularment exigents, de manera que començar tard una trajectòria investigadora (com és el meu cas), o sortir-ne i entrar-ne quan vols (com és el cas de Rubalcaba) cada dia és més problemàtic.

Li desitjo a Rubalcaba un retorn a la universitat plaent, però li auguro que no ho serà.