Té preu la llibertat d’una persona? I la seva vida? Si la llibertat i la vida de les persones tenen preu, qui està qualificat per posar-lo? Quin mètode s’ha de seguir per posar-lo? En quines circumstàncies és acceptable parlar del preu de la vida de les persones?

Els segrestadors posen preu a la llibertat dels segrestats i, en molts casos, a la seva vida. El segrestat val el que en demana el segrestador. Qui fixa el preu és el segrestador, i ho fa en base al patrimoni i, per tant, a la capacitat de pagar de la família del segrestat. Com es calcula l’import del rescat? Això no ho ensenyem a la facultat, però cal suposar que hi ha una mena de ‘preu de mercat’ per a l’import dels rescats, especialment allà on la ‘indústria’ del segrest és una indústria puixant. El que sí que ensenyem a la facultat és això de la ‘indústria’ i del ‘preu de mercat’...

M’han vingut al cap aquestes reflexions quan he llegit que israelians i palestins estan entusiasmats amb l’intercanvi d’un presoner israelià per més de mil presoners palestins. No entenc l’entusiasme d’uns i altres, per més que li dono voltes. Però queda clar que el ‘preu de mercat’ de la vida d’un israelià és mil palestins i el ‘preu de mercat’ de la vida d’un palestí és 0,001 israelians. Això és el que val un israelià i el que val un palestí. Hamàs ha posat el presoner israelià en un platet de la balança i les autoritats israelianes han anat posant presoners palestins a l’altre platet fins que la balança s’ha equilibrat, cosa que ha succeït després d’haver-n’hi posat mil. Així és com Hamàs i les autoritats palestines han posat preu a la llibertat dels seus presoners, han arribat a un acord –segurament sense donar-se la mà- i han ‘perfeccionat’ la transacció, com dirien els advocats mercantilistes. Talment com si es tractés de caps de bestiar. Ha quedat palès que Hamàs només estava disposada a alliberar el presoner israelià a canvi d’un miler de presoners palestins, i que per a les autoritats israelianes un sol soldat val ben bé mil presoners palestins. La meva ignorància i pensar que tots som iguals no em permeten d’entendre un altre intercanvi que no sigui a raó d’una persona per una altra. Es veu que alguns són més iguals que els altres...

Si l’import del rescat en un segrest es pogués considerar una aproximació al que val la vida d’una persona, si la vida de les persones es pogués valorar com qui valora un bé econòmic o una empresa, llavors algú podria dir que determinats tractaments mèdics a persones grans no són assumibles perquè el seu cost supera el valor ‘residual’ del malalt, el valor que li queda donada la seva edat i les seves condicions físiques.