Avui en Pau Pérez surt tard de la feina. Cansat, moix i farcit de preocupacions que el rosseguen per dintre. Li van robar la moto fa un parell de setmanes, té el cotxe al taller, i l’alternativa d’agafar el transport públic no el convenç. Per això, decideix tornar a casa passejant. La solució a tots els seus problemes no caurà del cel, ho sap, però almenys li anirà bé estirar les cames i prendre l’aire...

Avui, en Pau Pérez pensa que la sort l’ha abandonat. Aquest matí, com tants d’altres, ha discutit amb la dona, tot i que ja no recorda per quin motiu; al bloc d’oficines on treballa, l’ascensor estava espatllat i ha hagut de pujar fins a la quinzena planta a peu; al migdia no ha pogut dinar, perquè el client torracollons de sempre li ha encarregat un pressupost urgentíssim; a l’hora del cafè, el seu cap l’ha enviat a fer un encàrrec d’allò més absurd, només per demostrar-li qui mana; a la tarda l’han trucat de l’escola del seu fill, perquè el nen no es vol menjar mai la verdura; i al vespre, ha hagut de quedar-se a fer hores extres que sap que no cobrarà mai, però que ha de fer si no vol perdre la feina... En definitiva: que està ben de pega. I només d’imaginar-se el que li espera en arribar a casa, el carrer se li fa encara més costa amunt...

- Mecagun...- remuga en veu baixa, mentre busca a les butxaques de l’abric el tabac i l’encenedor. Fins que s’adona que se’ls ha deixat a l’oficina.- ... déu!

Aleshores, s’atura enmig del carrer un moment, tanca els ulls i sospira a fons. Compta fins a cinc. I quan està apunt d’obrir-los de nou per reprendre el pas, de sobte, li rebota alguna cosa al cap. I no és una paraula gruixuda ni un pensament qualsevol.

- D’on carai ha sortit això...?- rondina. I s’ajup a recollir de la vorera el que sembla una sabata de nen.

A continuació s’aixeca, guaitant enlaire el bloc del portal on s’ha aturat. En el precís instant que el marrec del tercer, mig descalç, cau per la finestra de la seva habitació. Directe cap a ell.

Aquesta nit, tan bon punt entra a casa, en Pau Pérez corre a abraçar la seva dona i el seu fill. Ben fort. Amb llàgrimes als ulls, se’ls menja a petons durant una bona estona. En silenci. Després els explica que, avui, ha salvat la vida a un nen.

(Inspirat per un fet real succeït a Barcelona el passat 14 de març.)