El significat i l’origen etimològic de la paraula [empatia] ens fan entendre que es tracta de la capacitat d’algú per exposar-se a les emocions alienes. De connectar-hi. I, per consegüent, exposar-se a viure-les... O a patir-les.

Deia Buda (o si més no li atribueixen) que el dolor és inevitable, però el patiment és opcional. Potser per això la humanitat tendeix a connectar-se cada cop més a dispositius tecnològics i menys als éssers vius. Éssers pensants i “sentints”.

En la societat moderna, sembla que l’empatia és vista com una arma de doble tall: una virtut de la qual pots sortir escaldat. Però ens agrada rebre’n dels altres, ser-ne beneficiaris; encara que no en siguem practicants. És com qui no va a missa i es confessa ateu, malgrat que sovint s’exclama al cel i demana a Déu que li solucioni els problemes.

No és el primer cop que reflexiono sobre aquest tema; ja vaig fer-ho temps enrere en el meu bloc personal, i continuo “sentipensant” el mateix que aleshores. (Potser perquè segueixo veient que estem igual?) “A mesura que la comunicació de masses arriba a més persones, menys es comuniquen les unes amb les altres.” Ho afirmava l’escriptora Marya Mannes a principis del segle passat. I sembla que poc han millorat les coses des de llavors. Al contrari.

Dos exemples actuals interessants: l’agressió patida per una de la CUP i el reguitzell de crítiques pel seu testimoni pels comentaris respecte l’atenció rebuda per part dels Mossos, o la mort d’un jove igualadí, de vint-i-quatre anys, a causa d’una apendicitis i l’escampall (o espolsada) de responsabilitats.

Shit happens, diuen els angloparlants— que equivaldria a “són coses que passen”. Però crec que quan a un li ha passat una d’aquestes coses que passen, sí, però que són una merda, quan està patint-ho en primera persona del present, l’última cosa que necessita és que li diguin això a tall de consol. Perquè— ho sento, però— és un consol de merda. Gairebé a l’alçada de “la culpa és teva”.

Consolar significa (literalment) donar ànims a algú perquè resisteixi una situació trista o adversa. Reconfortar-lo en aquest tràngol, fent que se  senti millor. I fer això, passa més per preguntar què necessita la persona en qüestió i atendre-la amb la cura que mereix, que per recordar-li l’atzar de la vida moderna o les estadístiques criminals. En el fons (o no tant) ja ho sabem, tots i totes, senyors i senyores, persones humanes: Shit happens. Per sort o per desgràcia. Una mica més d’empatia, doncs, i menys espectacle, crítiques, judicis, interpretacions partidistes (del partit que sigui), etc. De nosaltres depèn amuntegar la merda... o no.