Causalment— no crec en les casualitats— m'he trobat fa poc amb un article sobre una noia que a la dècada dels noranta va passar-se dos anys dalt d'un arbre per tal d'impedir que el talessin. La història d'aquesta jove de vint i pocs anys (l'edat que tenia jo aleshores també) recordo que em va colpir, sobretot per la seva força de voluntat i la constància amb la que va aferrar-se al que creia. Gràcies a això, va salvar no només la sequoia mil·lenària a la que s'havia enfilat, sinó part del bosc californià en el que està situada, a més d'aconseguir el compromís d'una política més respectuosa a nivell mediambiental per part de la empresa fustera. Una gran mostra de superació personal i de lluita, que va començar amb una simple acció d'una activista novell, que molts van titllar de boja.

"Si un arbre cau al bosc i no hi ha ningú per sentir-lo, fa algun soroll?"

Fa anys gairebé no es parlava de meditació, de reciclatge, ni de ser un amb l'univers; però, avui dia, qui més qui menys, ho practica o n'ha fet algun tastet. I, sinó, cadascú troba la seva forma per sobreviure al món modern, intentant tocar de peus a terra... O no. De tota manera, malgrat el pas del temps i el canvi de percepcions, encara seguim considerant que els infants i adolescents "estan a la parra". Com si fos quelcom negatiu— de ben segur, gràcies a l'omnipresent sistema capitalista, que tot ho passa pel filtre de "si no és productiu ni aporta beneficis no val la pena".

Per als nens i joves, però, "estar a la parra" sovint forma part del seu procés d'auto coneixement, de la seva— personal i intransferible— descoberta del món. Menysprear l'atenció que dediquen a allò que els apassiona és menysprear-los a ells; i sols perquè no ens sembla raonable o útil, no significa que no sigui important. Sigui el que sigui. Potser no tothom vol pujar a un arbre i potser no tots els arbres poden salvar-se, però... i què? Al final, el que de veritat importa és l'experiència. Viure la pròpia vida; no la que els altres volen.

Cadascú de nosaltres influeix, dia rere dia, en el creixement de les persones que l'envolten, fins al punt de permetre-les créixer lliurement o convertir-los en bonsais. Per bé, o per no tant, els petits gestos són importants. Són el principi d'alguna cosa. Un arbre no es fa de la nit al dia. I, com en la natura, tot comença amb una petita llavor.

Aquí podeu veure un reportatge i entrevista sobre la seva aventura dalt de la sequoia mil·lenària que ella va batejaramb el nom de Lluna.

Aquí podeu llegir l'entrevista que se li va fer a Julia Hill a La Contra de La Vanguardia.