Fa un any, per aquestes dates, estava a mig escriure la meva darrera novel•la El blog de Lola Pons, que precisament començava a finals de juliol amb l’aniversari de la protagonista i l’inici de les seves vacances- que no de les meves... L’estiu passat, però, no és l’únic estiu laborable- ni serà l’últim- de la meva vida. I potser per això sempre procuro recordar tot allò que m’estalvio quedant-me a casa. Les despeses d’algun viatge qui sap on i tot allò que hi compraria, de ben segur a crèdit; les files de cotxes a la carretera, les esperes a l’aeroport, les cremes i les cremades solars, el topar-me amb ramats de guiris zombies envaint poblacions abandonades; les mil fotos per fer, imprimir, posar en àlbums o a les xarxes socials... i, sobretot, l’obligació de ser feliç. Ser-ho i que es noti, és clar- perquè ser-ho només, sense passis de diapos ni souvenirs, no té cap gràcia.

No, no m’agrada especialment l’estiu, com tampoc la majoria de coses que implica. Em sembla absurd i ridícul pretendre fer en un mes- o quinze dies!- el que la majoria de mortals no aconseguim ni en somnis els onze restants. Relaxar-nos i desconnectar; compartir bones estones amb familiars i amics; dur a terme multitud de tasques de la llar o lúdiques, que van des del bricolatge fins a jugar amb la quitxalla a qui gairebé no es veu durant l’any,... Però, curiosament, l'abundància de temps lliure ens atorga una llibertat un pèl amarga, a la qual no estem acostumats i que sovint ens desconcerta. Com a mínim...

Any rere any, l’època estival provoca 1 de cada 3 divorcis a Espanya i l’estrès vacacional comença a fer estralls a mida que s’acosta el bon temps. Per contradictori que sembli, diversos estudis demostren que trencar amb els hàbits, pot provocar en algunes persones ansietat, fòbies o depressió. El descans, que antigament es percebia com un simple mitjà per recuperar forces i seguir treballant, és avui un temps de lleure i realització al que, per desgràcia, no estem gaire acostumats. El frenètic ritme quotidià de treball i la monòtona rutina ens acompanyen al llarg de 335 dels 365 dies de l’any, i no resulta tan fàcil desempallegar-nos-en, de sobte, quan arriba l’agost. Perquè, tot i que ens dolgui reconèixer-ho, són la xarxa que ens sustenta la major part de la nostra vida; i així ens hi reafirmem, dia rere dia i any rere any.

Irònicament, tal dia com avui, la meva darrera protagonista de ficció, gaudia de les seves vacances low cost, prenent el sol al terrat del seu pis del Raval, esquivant les ombres de les antenes, còmodament ajaçada en una gandula. Certes despeses imprevistes havien esvaït tota possibilitat de fugir de Barcelona, però estava disposada a passar-s’ho d’allò més bé aquelles vacances, ni que fossin de kilòmetre zero. Curiosament, tal dia com avui, descobreixo un article on parlen d’una clínica psiquiàtrica d’un tal Doctor. Wagner-Jauregg, on ja a principis del segle passat tractaven pacients d’un estrany tipus d’angoixa que patien coincidint amb el període estiuenc. I va ser allí on va encunyar-se el nom de la "depressió de la gandula". Just al país on pensava escapar-me aquestes vacances... Com diria la Lola Pons: és casualitat o serà un senyal?