(Per mi) les aparences no enganyen. Tot allò que miro, ho faig a través dels meus ulls. Del cervell, del cor. A través del que sóc, sento, penso. Passat i present. Les persones, les coses, els fets (per a mi) són com jo els veig; com trio veure’ls. Així doncs, les aparences són fruit de les meves interpretacions. Una part, una extensió de mi mateixa. Del que he estat, viscut, pensat i sentit fins ara, avui, aquí. Del que imagino. Són un judici, meu només. En el que sempre guanyo, perquè jo faig tots els papers… I (per mi, almenys) les aparences no enganyen: ens enganyem nosaltres mateixos. Per com mirem, sentim, pensem. Digui el que digui el mirall, qualsevol desconegut pel carrer o la meva parella. Si aquest estiu no em cap el banyador, si l'apartament que havíem llogat no és com l'esperàvem, aquell ciberamic resulta menys atractiu en persona... Pot ser que m'hagi engreixat, que les fotos de l'anunci estiguessin trucades i que el jove en qüestió sigui molt hàbil amb el Photoshop; però, a vegades, les coses simplement són com són, tant quan es mostren com quan no. Igual que en la paradoxa de l'arbre que cau tot sol enmig del bosc. La veritable diferència radica en la nostra interpretació, en la de cadascú. I és una veritat personal i intransferible. Crec, jo, vaja... I tu? Com ho veus?

 "Pensar és difícil; potser per això la majoria de gent prefereix jutjar." Carl Jung

* Aparença ve d'Adparentia: paraula d’origen llatí que significa “qualitat del que es mostra”. El seus components lèxics són: el prefix “ad” (que significa ‘cap’), “parere” (aparèixer,comparèixer),-nt- (el que fa la acció), més el sufix “ia” (qualitat).

Imatge: Vell. Mirall. Jove.