Aquest diumenge passat, el mateix dia que el Papa era a Barcelona, una dona índia anomenada Amma —que en moltes llengües significa Mama— visitava Granollers. D’entrada, és ben sabut que a ambdós personatges els mou la bona voluntat, tot i que ho fan des de posicions religioses i culturals ben dispars. Però fins a quin punt influeixen les seves diferències?

L’un ha estat menys de vint-i-quatre hores a les nostres terres, mentre l’altra es quedava tres dies sencers. Ell, per qüestions de seguretat, és pràcticament inaccessible, però a ella l’envolten simpatitzants i voluntaris. El Papa ha demostrat el seu afecte més pròxim als feligresos, durant una breu visita concertada a un centre per a nens disminuïts; l’Amma ha abraçat a tothom que se li acostava —homes, dones o quitxalla, indistintament— al llarg de setanta-dues hores. I mentre el primer passava a tota velocitat pels carrers de Barcelona davant fidels i detractors, als altaveus del Palau granollerí, algú esdisculpava en nom de la fundadora d’Embracing the world, per no poder abraçar tanta estona com voldria a cadascú dels presents.

Ara, després de la visita de Benet XVI, els comerciants barcelonins es queixen de la poca venda de merchandising; en canvi, a la capital del Vallès Oriental, centenars de persones compraven lliurement articles de tot tipus i preu per col·laborar a recollir fons destinats a obres benèfiques. I molt s’ha debatut sobre el fet que els homes tinguessin un rol més destacat, en perjudici de la dona, en la llarga missa a la Sagrada Família; al contrari que durant la meditació a Granollers, on tothom participava sense discriminacions de cap tipus en un senzill ritual de gratitud.

Cap fill hauria de veure’s obligat a escollir entre el pare o la mare. Entre una o altre forma de fer el bé. Totes les religions tenen punts en comú: creences, valors, profetes... La intenció d’ajudar als qui pateixen i aconseguir que el món visqui en pau. Fins i tot amb les més allunyades —geogràfica i culturalment— podem trobar-hi similituds, certa connexió. Al cap i a la fi, tots formem part d’una mateixa família: una família de sis mil cinc-cents milions d’éssers humans. I, des del primer a l’últim, tothom sap el que és l’alegria, el sofriment, la tristesa o l’amor. O sigui que, potser en el fons, no som pas tan diferents. Potser nosaltres mateixos, en els petits gestos quotidians, és on podem salvar les diferències, des del respecte i la comprensió envers l’altre. I potser podríem començar avui mateix, donant una abraçada a algú que ho necessiti, a algú a qui no haguem abraçat mai abans. Perquè els petits canvis són poderosos. Ho deia el Capità enciam, però també ho podria haver dit Buda, Jesús, o Mahoma.