Tan bon punt baixen de l’autocar, en Teo i els seus amics s’amunteguen a l’entrada del recinte. Feia temps que esperaven aquesta excursió i des que han sortit de l’escola que no han parat de fer-li preguntes a la senyoreta. Que de quin color és aquell animal, com n’és de gran l’altre, què menja un tercer... Frisen per poder-los veure, alimentar i, si hi ha sort, potser fins i tot tocar-los. Per això, arribat el moment d’entrar-hi, els nens no caminen sinó que corren a amuntegar-se al voltant de les tanques i les reixes, deixant anar crits de joia.

-Per fi!- crida en Teo emocionat.

-Per fi!- repeteix la canalla. I a continuació tot són boques obertes i oooohs de sorpresa cada cop que veuen una bestiola.

I és que és el primer cop que tots plegats visiten el zoològic. Ni en Teo ni els seus amics no han vist mai abans una gallina, un porc, una vaca o un ruc. Només a les pel·lícules o en algun llibre del col·legi, que parlen de quan hi havia pobles. Pobles on els animals i les persones convivien sense problemes, i hi havia gent que es dedicava a cuidar-los, a cultivar la terra, a collir la fruita dels arbres,... Homes i dones pertanyents a una raça en perill d’extinció, anomenats pagesos.

    Dues notícies es troben en el meu cap quan em disposo a escriure aquest article. Per una banda, les queixes dels urbanites nouvinguts a molts pobles del territori català. Diuen que els molesten els tractors a la carretera, les esquelles de les vaques, l’olor de les granges de porcs, i els crits dels galls als corrals dels veïns, entre d’altres. Diuen que han fugit de la ciutat buscant residència assequible envoltat d’una pau que allí no trobaven, i que això no és com havien imaginat....

En segon lloc, m’assabento que hi ha una elefanta anomenada Susi al zoològic de Barcelona que s’està morint de pena, i que una ong la vol alliberar perquè pugui tornar al seu país, a casa. Al·leguen que se sent sola- tenia una companya, però va morir fa temps, que les instal·lacions són deficitàries i que no està en condicions per esperar fins el 2014 a que el zoo tingui pressupost per millorar el seu estat i entorn.

Després d’inspirar el petit relat anterior, encara donant voltes a les dues notícies, em pregunto: és que ens hem tornat tots bojos o què?! Al pas que anem, abans no acabi el segle XXI, estarem colgats fins al coll de transgènics, sense conreus, ni bestiar, ni productes autòctons- i ja no diguem ecològics- en pro de l’excusa ideal: la tan anhelada qualitat de vida... I llavors, què menjarem: ciment i totxos? Qui és l’animal més irracional en aquesta història, eh? I no puc evitar remugar en veu alta: Pobres bèsties...

* Links d’interès:

La plataforma Som lo que sembrem que gestiona la campanya per aconseguir que els conreus catalans siguin lliure de transgènics.

L’associació de la JARC (Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya) que denuncien els casos de l’anomenat “Mobbing rural”.

La web de l’ong Libera! que vol ajudar a l’elefanta Susi.