L’exposició d’Andy Warhol al Caixa Forum és un d’aquells esdeveniments importants que no podem deixar passar.

Warhol és un autor contemporani, malgrat la seva mort el 1987. L’obra que va deixar és absolutament actual i el repàs per l’exposició mostra la frescor i la llibertat creativa d’un autor singular i influent.

Warhol, recordem-ho, va treballar molts anys com a publicista i es va nodrir del món comercial: el màrqueting, el glamur, l’ostentació, el colorit, la fama, els medis de comunicació, la massificació… era un home del seu temps i que fruïa de totes les bondats –i maldats- que el món de consum li oferia.

Els colors alegres i les formes desdibuixades agafen l’aire desenfadat i fàcil de la publicitat dels anys cinquanta i seixanta; era l’alegria i la joia de viure. La repetició, tan pròpia de la divulgació comercial, és indicador també d’abundància i felicitat material. I amb això Warhol s’hi sentia bé.

Malgrat aquesta voràgine de superficialitat, seria injust pensar que és un autor frívol. Veiem, per exemple, el rostre mig tapat de la vídua Kennedy, extret d’una fotografia de la premsa, que és capaç de mostrar tot el dolor i drama personal. Té moltes obres de denúncia social característiques dels anys que va viure, com les descarregues policials contra les manifestacions antirracials; o la colpidora imatge de la cadira elèctrica de la presó novaiorquesa de Sing Sing  repetida desenes de vegades, en negatiu, en positiu, acolorida o tràgicament negra: cada imatge ens qüestiona i cada visualització ens enfronta a una realitat incòmoda.

La repetició, que tan va utilitzar Warhol, ha estat utilitzada per nombrosos artistes actuals. Sembla com si una imatge o un objecte, repetits innombrables vegades, al final són vistos d’una altra manera, canvien de sentit i acaben sent -paradoxalment- selectes o únics.

Com artista en la modernitat va utilitzar totes les tecnologies de reproducció disponibles: fotocòpies, polaroides, fotografies, vídeos, cinema… Tenia assistents que l’ajudaven a produir i reproduir els treballs, talment com si fos una fàbrica d’art, i és per això que el seu lloc de treball i lloc de trobada amb amics i col·laboradors el va nomenar The Factory. Absolutament coherent.