Des del mes de gener passat el Museu Marítim de Barcelona llueix, en el seu vestíbul, una interessant obra de l’igualadí Raül Martínez.

Ja fa temps que aquest autor ens ha mostrat la seva obra a Igualada. L’obra de Martínez és una obra singular dintre de l’anomenada escultura cinètica: són escultures de molta força expressiva i de rotundes peces metal·liques; no obstant això el moviment que els aplica sol ser de gran delicadesa. Molta de la fascinació que provoquen els treballs de Raül prové d’aquest contrast entre el brutalisme mecanicista i l’elegància o naturalitat del moviment.

La peça del Museu Marítim mostra una immensa balena mecànica que s’arqueja i contorsiona amb els moviments propis d’un animal marí i amb l’harmonia que li dóna l’aigua. És una balena amb unes grans aletes i cua que li donen cos i presència. Segons s’explica en la inauguració es tracta d’una balena-veler, és a dir que veiem un animal en una estranya metamorfosi.

Veiem la gran estructura des de sota com si estiguéssim immersos en el fons marí, un esquelet flotant sobre nosaltres es mou lentament, el seu crani escultòric, metàl·lic, imposa la presència, les aletes, més lleugeres, li dónen vida . De mica en mica es va transformant: la balena es gira panxa enlaire, se li obren les costelles, se li aixequen les aletes i veiem una mena de vaixell disposat a solcar els mars…

Deixeu-me, però que posi en dubte aquesta explicació.

No, la balena no es metamorfosa en vaixell, el que veiem és la mort de l’animal, la seva agonia. Aquesta obra ens mostra de manera crua el dolor d’una espècie en perill d’extinció. L’esquelet flotant és, en el seu inici, una essència de la balena, la seva representació simbòlica i és el moviment el que ens la fa sentir viva. Però quan es retorça panxa enlaire i les costelles s’obren, podem entendre que se li esquincen les carns i les aletes s’enlairen amb crit d’auxili… llavors deixa de ser aquella essència per esdevenir la visió d’una mort que apel·la a la nostra humanitat.