Hem vist les Arquitectures i Animals de Josep M. i Martí Baltà a Artèria.

L’arquitectura té un tradició llarga en utilitzar maquetes, és la millor manera per explicar el projecte al client; però més enllà del seu caràcter utilitari la maqueta ha tingut també un valor artístic. Observem-nos contemplant una d’aquestes maquetes i veurem com se’ns escapa un somriure. Hi ha quelcom d’intim allà.

Ho experimentem en les casetes retallables, les cases de nines, els diorames o pessebres. En les miniatures ens hi trobem a nosaltres mateixos. Si recordem la nostra infància de seguida ens vindrà a la memòria la nina, el camió, la caseta… eren, i encara són, el nostre món, no el món real que és inabastable i incomprensible, sinó el somiejat, l’imaginat, aquell que voldríem posseir o més aviat pertànyer-hi; en voldríem formar part precisament perquè és un món petit és comprensible, entenedor, assimilable, observat des de la distància. Veiem la llum per la finestra de la caseta del pessebre i ja ens hi sentim dintre amb l’escalf de la llar de foc i l’olor del pa torrat.

Josep M. Baltà amb les seves arquitectures ens porta a somiejar aquests espais. Diu ell que les vol convertir “en receptacles de la passió que guarda la memòria d’aquestes (construccions)”. Sí, són capses on guardem i veiem els secrets del nostre jo. Com un mirall de l’intimitat, en les petites cases, hi trobem el lloc del repòs, l’espai per la trobada, el recó on ens avorríem, la cuina complaent flairejant d’hortalisses acabades d’arrencar o l’escala per enlairar-se il·luminada pel sol matiner. Cada espai és un lloc pel nostre imaginari, sigui en humils colomars o en murs d’imperis i cultures callades.

És aquesta la poesia que transmeten les arquitectures de Baltà, ens retorna les vivències, reals o desitjades, i la nostàlgia de moments possibles. Les torres exposades són el lloc de l’observació, on l’ànim s’enlaire; tenim moments de recull, bons per a la lectura, arraulits al sofà i tenim moments d’entusiasme que demanen pujar escales amunt, cap el campanar, la torra o la talaia, i allà compartir el cel amb els coloms, que com ens diu l’autor, l’han conquerit i han arribat per quedar-s’hi.