Recordo els jocs de construcció que ens regalaven de molt petits, eren joguines pre-Lego. Realitzades en suro o fusta, eren poc més que prismes de base rectangular, triangular i circular i, els més complets, incorporaven també algun con i esfera. Pocs detall doncs i ideal per desenvolupar la imaginació que, per suposat, no hi faltava; els blocs de construcció servien més per fer camins i curses d’obstacles per a cotxes i com a projectils per enredar les germanes que no pas per l’instructiu aprenentatge de l’arquitectura.

L’obra de Ramon Enrich s’ha caracteritzat, igual que en els blocs de construcció, per una simplificació de l’espai/obra arquitectònica. Els seus quadres suggereixen les perspectives axonomètriques de l’avantguarda italiana dels anys 60 i 70, les dels grups Archizoom i Superstudio o el més festiu Etore Sottsass.

L’axonomètrica és una perspectiva distant per excés de geometria. Les seves eren representacions  d’unes arquitectures utòpiques i hipertecnològiques, sempre perfilades i ben dissenyades –disegnati–. Les que ens proposa Enrich responen a uns altres models, alguns més arcaics, altres més propers en la nostra memòria. Són, no obstant, igualment ideals i distants, com plànols, documents o propostes de disseny.

Si la casa és, en el nostre imaginari, el Jo propi, sembla com si aquestes cases i construccions ens preguntessin sobre nosaltres mateixos. La seva presentació frontal o axonomètrica, com una idealitat platònica, és un enfrontament que ens hauria de qüestionar la nostra yoidad, la nostra condició –proposta– del jo.

En les últimes obres de Ramon Enrich, però, les construccions se'ns desdibuixen, una pàtina va recobrint la superfície; ja no són els projectes de l’utopia possible, ara hi ha un deix de nostàlgia, textures d’envelliment ens distancien també en el temps i apel·len a la memòria, al record càlid.

En les dues exposicions que Ramon Enrich té obertes –Pigment Gallery i Espai Volart– ens mostra unes noves escultures com cases-objecte; hem passat de l’arquitectura a l’objecte i de l’objecte a la joguina, hem recuperat el joc de construcció: perfilades amb filferro, massisses amb guix, lleugeres amb cartró, envellida o repintada… hi ha una recerca sobre quina és l’essència de la casa.

Veiem, en les cases-objecte, la nostàlgia del nen que volíem ser, que juga i es pregunta ara per aquell jo, tan ple de possibilitats, que de sobte hem perdut.