Tots reconeixerem en la representació d’un cercle l’expressió de perfecció, totalitat, infinitud i, fins i tot, l’abstracció de l’univers. Són interpretacions del món platònic de les idees.

El zen japonès va una mica més enllà quan representa el cercle. L’ensō (cercle) és un símbol del zen realitzat amb un sol gest que significa la totalitat i el buit, l’infinit i el no res; representa la perfecció del cercle però també la imperfecció del pinzell i del traç espontani. Ens vol ensenyar la perfecció de l’imperfecte.

Sembla que Lourdes Figuera a la galeria Artèria ens ha omplert d’ensōs. Però la cosa no és tan senzilla, perquè l’autora els ha trossejat i ja no són els cercles de la totalitat sinó fragments d’ella i per tant, també, fragments del buit o fragments de perfecció.

Molt lluny de l’univers platònic les obres exposades són sensuals, tàctils, riquíssimes en textures, fàcils d’associar a altres sentits. La gestualitat i la diversitat de tons i formes superposades, les ombres del paper fet a mà i de l’encuny… desperten sensacions i memòries profundes del nostre ésser on hi reconeixem altres moments de senzillesa.

Els semicercles, quarts de cercle o quasi cercles que veiem, estan acompanyats de versos de Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel; tots ells també fragmentats o incomplets, escrits en relleu, gairebé invisibles; ens inviten a llegir, endevinar i interpretar. Alguns caràcters dels versos estan ressaltats -en les dimensions, textura o relleu- formant un nou mot: més lectures possibles, més suggeriments.

Fragments, textures i superposicions… i tot just són cercles i lletres! Ja no hi veiem la perfecció sinó el qüestionament, la pregunta i la incertesa. Cada imatge és inacabada, com un etern esbós a l’espera del seu Pigmalió; res dura, res és complet. Figuera no es queda amb el moment i l’infinit sinó que es qüestiona el temps; no expressa el ple i el buit sinó que pregunta per l’espai, i per l’ésser i pel dolor i per la por i…

Havent escrit això he sortit a buscar la Lluna. Sols un fragment en quart creixent i he recordat: Nua llum d’alba, em feia caritat…