Fins el 4 de novembre es pot veure al Museu Comarcal l’exposició ‘Entusiasme. El repte i l’obstinació en la col·lecció MACBA’.

L’exposició, organitzada per l’Oficina de Difusió Artística de la Diputació de Barcelona a partir dels fons artístics del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, té l’objectiu de divulgar l’art contemporani entre els municipis. Fa molts de temps que a Igualada no teníem ocasió de veure una exposició d’art contemporani de nivell internacional.

Rep el títol d’Entusiasme perquè cada obra sembla tenir la confiança que l’art pot, d’alguna manera, canviar el món. La mostra exposa diverses maneres d’actuar de l’artista: així tenim obres que expliquen el seu món personal ja sigui viscut o imaginat; tenim aquelles obres que volen ressaltar com petits gests intranscendents –seure o esborrar una taca negra– poden ser creatius, o com el propi cos es pot convertir en una obra per reflexionar –posar-se la ma a la boca o utilitzar el cos com a mesura; altres obres estan orientades a la crítica o a l’activisme social o polític, i hi ha també aquelles obres que posen en qüestió l’obra d’art mateixa. Són doncs, malgrat la crítica i el posicionament inquisitiu, unes obres optimistes –entusiastes– que esperen la resposta o reacció de l’espectador i en certa manera de la societat.

Tal com deia en l’últim article dedicat a l’obra de S. Sierra, a partir de l’art conceptual dels anys seixanta la realització física de l’obra té menys importància perquè el que busca l’artista és exposar una idea i no una forma. D’aquí que s’explora l’essencialitat, el gest mínim, la quotidianitat, el propi cos, allò que tenim més proper. És una reacció al Gran Art, a la recerca de la Bellesa o a les grans proclames de principis i monuments d’altres segles. Recull en canvi el valor de l’art provocador i qüestionador en el més pur i esperonador esperit socràtic.

‘El repte i l’obstinació’ diu el subtítol de l’exposició. Diverses obres de les exposades pertanyen als anys 70 i des de llavors l’art segueix preguntant-se sobre el seu propòsit i la seva funció. Hom pensa que potser cal reflexionar sobre la mateixa reflexió: quan el gest és tan bàsic, tan elemental, quan ni la realització ni la presentació importen, és molt possible que el missatge no arribi, que els referents de l’autor no siguin els de l’espectador i aquella complicitat buscada es quedi en intenció repetida una i altra vegada.